Juan Carlos I, «El Campechano», va suspendre per primera vegada a les enquestes del CIS a la tardor del 2011 i ja no va deixar de baixar i baixar fins que els seus el van fer fora. Amb elegància, això sí: es van inventar per la cara la figura del «rey emérito» (saltant-se la Constitució a la torera, per variar), el van enviar a fer un Erasmus de luxe per tot el món i van substituir-lo per Felipe VI, «El Preparao».
A la primavera del 2015, la darrera vegada que les enquestes del CIS espanyol van gosar preguntar sobre la monarquia, Felipe, el de les bronques televisives, el mateix que es presenta com a defensor de la Constitució i l’Estatut, va treure una nota una mica millor que el seu emèrit pare, però va suspendre rotundament.
Des d’aleshores, no han tornat a preguntar, aviat farà tres anys. Per no donar-li més disgustos, segurament, que ja en té prou amb la germana, el cunyat, la sopa i els catalans. I també per no aixecar la llebre: alguna enquesta secreta tindran en la qual la monarquia continua suspenent i suspenent i suspenent.
Si tinguéssin una enquesta favorable, una sola, que fos possible cuinar amb una mica de gràcia, ens l’estaríem menjant per esmorzar, dinar i sopar, intoxicats de «botafumeiro» mentre sonen les campanes de tota la premsa del règim. No ho fan, senzillament, perquè no poden. Els números no els surten.
El «juancarlismo» va ser un gran invent per arraconar tota temptació de republicanisme, amb l’entusiasta col·laboració de personatges tan sospitosos com Carrillo o Felipe. «Jo no sóc monàrquic, però sí juancarlista»: aquesta era la frase. A més, l’actual «rey emérito» era un catxondo, que s’havia fet perdonar els seus tripijocs, les ombres del compte suís «Soleado», les aventures de la seva borbònica bragueta i fins i tot el fet de ser l’hereu polític de Franco. Al final es va passar de llest, però hauria pogut aconseguir el títol de millor rei de la història d’Espanya.
Felipe VI, però, no ha aconseguit deixar de ser una mena de rei provisional, amb una gran «L» verda a l’esquena.
Per això han preferit deixar de preguntar: oficialment, 10 de cada 10 espanyols estan encantats de la vida amb el seu borbó.
Però tenim un problema: els catalans, per variar. A la darrera enquesta del CEO, 6 de cada 10 catalans li posen un zero com una casa i gairebé el 80% el suspenen. Confiança en la monarquia? Zero.
A sobre, en la seva darrera visita a Barcelona, Felipe VI va tenir una recepció digna del que ell ha volgut ser, un rei enemic: xiulades, cassolades, himnes republicans, protestes, desaires institucionals… Mai, des del 1975, un rei d’Espanya havia estat rebut d’aquesta manera, ni a Euskadi. S’ha de dir, però, que ha fet mèrits més que suficients.
Conclusió provisional, a partir d’aquest silenci a les enquestes: el poble espanyol, tan submís, està deixant de ser monàrquic. Aquesta és la gran esquerda del règim. I faran el que calgui, i més, per tapar-la. Ja estan demostrant de tot el que són capaços. Tanmateix, per molta duresa que exhibeixin, per molts errors que es cometin a Catalunya, ja han entrat en la fase de descontrol que acostuma a precedir els grans canvis històrics. Si no fos perquè l’esquerra encara continuarà un cert temps en estat catatònic, políticament segrestada, a Espanya el republicanisme ja seria un problema molt seriós. No ho evitaran, però ho endarreriran tant com puguin: saben perfectament que si Catalunya aconsegueix escapar, la monarquia va a continuació, i amb ella tot el règim.
En temps tan confusos com els que vivim, aquesta és la bona notícia: els catalans (i cada dia més espanyols) hem deixat de creure en els reis. Hem començat a trencar el marc mental. Però encara no és oficial, temps al temps…
