El gran combat

"Aquesta vegada tots els partits s'ho juguen tot. Enmig d'un cansament i una decepció cada vegada més constatables entre els votants i entre la mateixa societat"

Fa alguns mesos, quan aquesta legislatura es va convertir en un pendent abrupte i bèstia cap a les urnes, tanta violència quedava explicada per dues grans raons que es deien José Montilla i Artur Mas. Si Montilla perd les pròximes eleccions, serà ben difícil que pugui continuar mantenint el liderat del PSC com a cap de l'oposició. Com ho serà també que el PSC pugui continuar com fins ara. Avançar que els passarà, a l'un i a l'altre, és excessivament arriscat. Però, en tot cas, tant el primer secretari com el potent aparell dels socialistes saben que no es poden permetre la derrota que les enquestes electorals els anuncien. Si les perd Mas –i aquí perdre vol dir no poder formar govern, malgrat fins i tot haver-les guanyades-, també ell se n'haurà d'anar cap a casa. I també Convergència Democràtica i, per extensió, Convergència i Unió, entraran en una etapa que ningú pot pronosticar a la menuda. Per tant, els uns i els altres faran servir tots els mitjans i els recursos a l'abast per garantir-se la victòria. Uns mitjans i uns recursos que en el cas del PSC són molt més contundents. Immensos. Alguns ja ho estan veient i ja ho estan patint. Els agradi sentir-ho o no als socialistes, en aquest país hi ha por. Por a la discrepància pública contra el que acumula tant i tant poder. Contra el que mana.

Però la batalla política no s'acaba aquí. El gran problema és que s'ha generalitzat. El foc és a discreció. El gran problema és el gran combat. Mas i Montilla s'ho juguen tot. I Joan Puigcercós? També. El nou líder d'Esquerra Republicana no pot permetre's tampoc un resultat que faci que qualsevol temps passat –el temps de Josep-Lluís Carod-Rovira- hagi estat millor. Una retrocés marcat dels republicans esdevindria una derrota severa. Això ho sap Puigcercós i ho sap també l'aparell del partit, que ara gestiona la campanya sense discrepàncies.

I Alicia Sánchez-Camacho? També, també. La nova líder del Partit Popular de Catalunya ha arribat a la presidència del partit després d'un recorregut espinós i un congrés en què la ingerència absoluta de la direcció dita nacional va rebre una contestació important, que va aprofitar l'altra candidata, Montserrat Nebrera. L'espantada de Nebrera obliga ara Sanchéz-Camacho a una victòria còmoda. Prou còmoda per acallar també les veus discrepants internes que lidera l'expresident Daniel Sirera.

Aquesta situació es repeteix en el cas d'Iniciativa per Catalunya. La decisió dels òrgans del partit de prescindir de Joan Saura i designar Joan Herrera com a candidat per a la presidència de la Generalitat és un símptoma. El símptoma d'una gestió discutible i contestada, a dins i a fora, en el segon tripartit. Però també és una opció. I l'opció haurà de demostrar que Iniciativa no seguirà el mateix camí que Izquierda Unida a Espanya.

I el tot o res continua amb Regarupament, que encara no ha deixat clar que esdevindrà un partit polític amb llista pròpia en les pròximes eleccions. Ni que Joan Carretero serà el seu candidat. Però que, en tot cas, he generat moltes expectatives i una il•lusió creixent entre els sectors independentistes més decebuts amb el pas d'Esquerra Republicana pel govern. Una expectativa i unes il•lusions que no pot frustrar la primera vegada que es presenta. O amb Ciutadans-Partido por la Ciudadanía, que previsiblement esdevindrà extraparlamentari després d'una única legislatura.

El gran combat s'acosta. Aquesta vegada tots els partits s'ho juguen tot. Enmig d'un cansament i una decepció cada vegada més constatables entre els votants i entre la mateixa societat catalana.

 
 

Comentaris