Quin plaer escoltar Leonard Cohen en directe, dilluns passat, al Palau Sant Jordi! A ull nu, en aquella bategant multitud hi havia un 90% de gent jove, que aplaudia amb fervor. És probable que el veterà cantautor canadenc estigui fent els seus últims concerts, perquè aquell mateix dia feia 75 anys, perquè, com diu ell, “té la veu trencada”, i perquè a València es va desmaiar.
Els postmoderns –que són tan antics!- detesten Leonard Cohen i tot el que representa. Per dissimular-ho, diuen que és avorrit. No s’atreveixen a dir que Bach és avorrit (perquè el troben avorrit, i tant que sí). Però per a un postmodern, Cohen és l’explicitació dels sentiments i els sentiments els provoquen una neuròtica fugida cap al regne de la frivolitat. Sí: Cohen parla d’amors perduts i de redempció, i parla de llocs meravellosos inexistents, i parla de dolor i de gent enfonsada que camina arrossegant els peus, de gent que s’ha perdut i ja no sap on va, de la pobra gent que pateix. Uf! A sobre té paraules contra la guerra (ai, eccs!) i parla de coses gastades i antigues com la llibertat.
El cert és que Cohen, amb aquella veu profunda, d’un lirisme esquerdat i ronc, s’envolta d’uns músics sensacionals i d’unes cantants prodigioses, literalment prodigioses, i el cert és que Cohen és un poeta. I que ens va posar a tots unes tenalles a la gola, unes tenalles però que no et trencaven l’alè, però que per alguna estranya raó, que només posseeix la poesia, ens recordaven que estem vius i que estem sols.
Com vaig sentir en una pel•lícula antiga, quan els guionistes no eren postmoderns, Leonard Cohen té alguna cosa a dins que mai ningú no ha embrutat ni rebregat.
Vaig intentar, endebades, que L’homenatge a Teresa, d’Ovidi Montllor, arribés a mans de Leonard Cohen, i estic segura que l’hauria incorporat al seu repertori internacional. No va poder ser, però hauria estat estupend, oi, Ovidi?
