Com més passin els dies més palès es farà que la sobtada moció de censura a Mariano Rajoy, amb tot el que ha vingut després, ha estat una ciclòpia operació d’Estat. Fins i tot és possible que algun dia sapiguem quin paper ha jugat la Unió Europea en tot plegat, en la mateixa mesura que ara s’ha confirmat la intervenció d’Alemanya, l’1 d’octubre passat, davant la violència de l’Estat espanyol contra el poble català. Angela Merkel, astorada per les imatges que estaven oferint les televisions internacionals, va fer una telefonada que, tot d’una, en qüestió de minuts, va subjectar les porres dels cossos policials enviats des de Madrid i va aturar la barbàrie espanyola. Va ser així com aquelles tropes enfollides, que al matí es llançaven contra nosaltres sota el lema “¡A por ellos!”, en arribar la tarda es van veure obligades a reprimir la seva violència catalanofòbica. Dit amb altres paraules: una simple però indefugible trucada des de Berlín va convertir els repressors en reprimits.
S’entén, per tant, que l’1 de juny passat el Partit Popular quedés en estat de xoc en veure’s foragitat tan sobtadament de la seva torre d’ivori per mitjà de la primera moció de censura espanyola reeixida, després de les fallides contra Adolfo Suárez, el 1980, contra Felipe González, el 1987, i contra el mateix Mariano Rajoy, el 2017. Ja es refarà, però. I no sols perquè té un bon coixí de vuit milions de votants d’ultradreta, sinó perquè el PSOE el necessita més que ningú per entabanar la candidesa fent veure que és un partit d’esquerres. De fet, si el PP no existís, el PSOE l’hauria d’inventar.
Les coses, en tot cas, havien arribat a un extrem tan extremat, com dirien Laurel i Hardy, que s’imposava una operació lampedusiana de maquillatge per tal que tot continués igual, però d’una altra manera. Talment com el qui pinta el seu cotxe vell per fer-lo passar per nou. Així va néixer l’operació d’Estat. Una operació pirotècnica destinada a restaurar la nefasta imatge internacional d’Espanya després d’una política antidemocràtica i catalanofòbica que ha dut juristes de prestigi d’arreu del món a definir-la com a pròpia d’un Estat feixista. Tanta violència policial, política, jurídica i mediàtica contra un poble que, acollint-se a un dret humà bàsic, no ha fet res més que votar per decidir sobre la seva pròpia vida, repugna a qualsevol demòcrata i així ho han reflectit els mitjans de comunicació internacionals.
És obvi que la millor manera de millorar la imatge d’Espanya i tenir bona premsa hauria estat enterrar el feixisme i la catalanofòbia, tot fent un gir democràtic i reconeixent el dret de la nació catalana a decidir el seu futur. Però no. La ‘cerrazón’ no permet un grau d’evolució tant elevat. Per això l’Estat, en comptes de capgirar aquesta política, va crear el maig passat un premi dotat amb 12.000 euros destinat als periodistes d’arreu del món que parlin bé d’Espanya. I, ves per on, ha estat pitjor el remei que la malaltia: BBC i Los Angeles Times: “Si no poden convèncer els periodistes, intenten comprar-los?”; Le Figaro i RadioFrance: “Un premi al propagandisme”; Berlinjske, de Dinamarca: “Si no pots convèncer-los, compra’ls”. I és que l’Estat espanyol es pensa que tothom és com TVE, Tele-5, Antena 3, ABC, La Razón, El Mundo o El País, i que n’hi ha prou d’amagar la violació de drets humans perquè aquesta violació no existeixi.
Si a tot això hi afegim els paroxístics nivells de corrupció del PP, més el nombre espectacular de cadàvers misteriosos que té a l’armari, és obvi que s’imposava una operació de maquillatge. I el maquillatge, és clar, s’havia de dir PSOE. És a dir, mantenir la unitat entre PP, PSOE i Ciudadanos a l’hora de perseguir, extorquir i empresonar l’independentisme, però fer uns quants gestos simbòlics sense cap mena de cost per tal que quatre ànimes de bona fe en cantin les excel·lències. “Oh que bé, sembla que hi ha hagut un canvi d’actitud, oi?” “I tant, i tant! És un altre tarannà, on vas a parar!” Visca el PSOE! Als catalans ens encanten els gestos i les magarrufes. “El meu regne per una magarrufa!”, diria un Ricard III català.
I en què consisteixen aquestes magarrufes? Doncs a revestir d’èpica i de progressisme el sentit comú i el mer compliment de la llei. I si, per aconseguir-ho, cal instrumentalitzar la gent que lluita per sobreviure al mig del mar, doncs se la instrumentalitza sense cap mena d’escrúpol. Aquest ha estat el cas dels 630 refugiats del vaixell Aquarius. Salvar-los la vida era tan peremptori, tan inqüestionable, que la instrumentalització política que n’ha fet Pedro Sánchez no li serà retreta. El dret a la vida, com és lògic, sempre ha d’anar per davant, i la imatge mediàtica de l’acollida ja ha estat difosa, que és, al capdavall, del que es tractava. El que passi amb els refugiats, transcorreguts els quaranta-cinc dies de rigor, ja serà lletra menuda. L’humanitarisme rebaixa la tensió i escampa la complaença.
Arribats aquí, cal dir al govern del PSOE que, si vol mostrar respecte pels drets humans, el primer que ha de fer és complir amb la seva obligació d’acollir els milers de refugiats que li exigeixen els acords europeus i alliberar immediatament els ostatges polítics catalans que té a les presons, així com retirar les causes contra els qui romanen a l’exili. No s’hi val de fer passar bou per bèstia grossa tot presentant l’apropament de presos, que és una obligació –remarquem-ho: una obligació–, com si fos una concessió bondadosa, indulgent i misericordiosa. Cal recordar que Pedro Sánchez, Miquel Iceta i el PSOE no són únicament els carcellers de Forcadell, Junqueras, Forn, Sànchez, Cuixart, Bassa, Rull, Turull i Romeva, són també els qui els van segrestar i els van tancar entre reixes.
Dos altres elements que també formen part d’aquesta operació d’Estat són l’anunci d’un rentat de cara de la Llei de la Memòria Històrica i la retirada de les restes de Franco del Valle de los Caídos. Dos espots publicitaris que han estat recollits pels telenotícies i que no tenen cap cost polític. Cap ni un. Tot de franc, com el fum.
Allò que no es toca, allò que ha de romandre inalterable, perquè no dóna cap rèdit europeu i forma part de les essències del nacionalisme espanyol, és la separació entre Catalunya i el País Valencià. Quina llàstima que no s’hi pugui fer passar una serra pel mig, oi? El PSOE, d’acord amb la seva la tradicional fòbia al concepte de Països Catalans i en consonància amb el PP, acaba de comunicar que seguirà impedint la reciprocitat entre TV3 i À Punt, les emissores públiques de Catalunya i del País Valencià. Déu nos en guard, que els valencians veiessin TV3! Una cosa així podria aturar el procés d’espanyolització del País Valencià i l’esquarterament de la llengua catalana! I quina és l’excusa que han donat? Doncs la mateixa que el PP: “L’espai radioelèctric és finit i escàs”. Finit i escàs. Just allò que Catalunya pot esperar del PSOE.
