Un cop ha perdut la iniciativa política, l’independentisme va a remolc de l’estratègia de l’adversari. Per això els dos partits que governen la Generalitat diuen públicament que estan esperant un “gest” respecte als presos, qualsevol cosa que els permeti donar suport als pressupostos de l’Estat sense que els seus electors els diguin de tot pel carrer -o per Twitter, que encara pot ser pitjor. Pablo Iglesias reparteix somriures entre Lledoners i Waterloo, conscient de la competició salvatge entre Junqueras i Puigdemont. Una hora de conversa amb els líders represaliats ja omple el cove on abans s’hi havia de posar algun peix.
De moment, a Madrid hi ha dos corrents de pensament per acabar el conflicte català. Per una banda, la dreta -és a dir, Ciutadans, PP i Vox- considera que cal un 155 permanent que desballesti definitivament l’autonomia catalana, deixant-la -aquesta vegada sí- sense mitjans públics i amb una escola fortament intervinguda. A l’altre cantó, Podemos creu poder solucionar el conflicte amb un compromís vague de més autonomia i una promesa, quan més indefinida millor, de poder realitzar un referèndum acordat algun dia. Enmig d’aquestes dues percepcions, el PSOE intenta que Catalunya retorni al peix al cove, sota amenaça d’arrenglerar-se, una vegada més, amb la dreta i aplicar un nou 155, versió Casado.
El fet és que la tercera via continua sense existir, més enllà de la cordialitat conjuntural de Pablo Iglesias i Ada Colau, que necessiten que l’independentisme els aprovi els seus pressupostos respectius. I, mentrestant, el “gest” ha passat de ser la llibertat dels presos polítics a gairebé qualsevol cosa, mentre pugui servir d’excusa.
