Aquesta darrera setmana és d’aquelles setmanes que no s’oblidarien en molt de temps sinó fos perquè estem immersos en un oceà d’informació i desinformació canviant en el que esdevé complex discernir els fets rellevants convertint-los en coneixement. La setmana finalitzà amb una nova oferta del president Rajoy de diàleg al Govern, la feu en la clausura del XIV congrés del PP català, sobre tots els ‘problemes‘ de Catalunya però en cap cas del referèndum d’independència atès que no ho permet la Constitució. Una actitud que oblida que tota llei és modificable democràticament i que no pot oblidar les voluntats dels ciutadans. Sembla que vol ignorar-se que la Constitució s’arrela en la voluntat del president Adolfo Suárez expressada en el seu primer discurs per televisió en el que afirmà cal “elevar a la categoria política de normal, el que a nivell de carrer és plenament normal“, o la seva afirmació en la presentació dels projecte de llei de la Reforma Política el 10 d’octubre del mateix any: “El futur no està escrit, perquè sols el poble pot escriure’l“. El quid de la qüestió no és ‘violar la llei’, el repte és modificar-la democràticament per deixar que els ciutadans s’expressin sobre el que a Catalunya considera normal o indispensable gairebé el 80% del ciutadans.

 

Unes declaracions, del president Rajoy, que menystenen les paraules de l’expresident Artur Mas pronunciades el passat dissabte en l’acte d’inici de la campanya del PDeCAT pel sí en el referèndum “els catalans han perdut la por de l’Estat i han deixat de ser súbdits d’Espanya per passar a ser ciutadans de Catalunya“, una afirmació que de segur condicionaran moltes reflexions i posicionaments i que són compartides, segons les enquestes, per un percentatge important de catalans. A la vegada, no voler parlar del referèndum, evidencien poca voluntat d’entendre que la política catalana ja no és la de CiU, no sols perquè Convergència ja no existeix i Unió aquesta setmana ha signat la seva sentencia de mort, sinó perquè la ciutadania es un altra i té altres aspiracions. Una mort la d’Unió, un partit amb 86 anys d’història, accelerada per un deute de 22,5 milions d’euros sense que ningú assumeixi cap responsabilitat tot centrifugant les culpes a l’entorn o tercers. Qui encara pensa que els ciutadans tenen poca memòria?

 

Certament, hem assistit a una setmana intensa quant aspectes que condicionen el dia a dia al nostre país, ja que la crida al diàleg restringit, efectuat pel president Rajoy, ha estat precedit pel inici de la campanya del Pacte Nacional pel Referèndum encaminada a sumar adhesions socials i polítiques a favor d’un referèndum vinculant pactat amb l’Estat espanyol, un referèndum que a hores d’ara sembla ser el desllorigador d’una situació que exigeix, per la seva transcendència, posar les urnes i pronunciar-nos democràticament sobre el futur col·lectiu. Un futur que vol deixar enrere aquelles conductes arrelades en actituds d’amos i servents com es desprenia de la declaració de l’exconseller d’Economia Macià Alavedra, en la qual, encarà carregada de la prepotència de qui anys i panys s’ha sentit amo de molts, reconeixia que va cobrar comissions il·legals del 4% com intermediari en adjudicacions públiques.

 

Una setmana que cal enquadrar-la en el si de la societat en l’albada d’una era en la que tot flueix amb molta, potser excessiva, rapidesa i en la que emergeixen els dubtes sobre si vivim en una realitat o una construcció artificial que hem creat en un món virtual que no té res a veure amb la realitat. Ara bé, el que no s’oblida i és omnipresent és que vivim en una societat on la ciutadania, la nova societat configurada cada cop en un percentatge més gran de nadius digitals, reclama deixar de tenir un rol passiu i vol assumir un paper d’actiu en l’anàlisi, el disseny, la implementació, el control del seu propi destí, de la funció publica i el govern de la col·lectivitat, conseqüentment dels processos en general i dels serveis públics en particular.

 

Estem immersos en una etapa amb una societat canviant en tots els aspectes, no sols en el treball i en la forma de relacionar-nos, també en la forma de valorar el rol de les Administracions i dels seus polítics. Una societat que vol l’enfortiment del sistema democràtic, recuperar la confiança en les institucions públiques i millorar de la qualitat de vida dels ciutadans, assumint la transparència, entesa en fer visible qualsevol informació, document o dada respecte de l’activitat del govern i de l’administració pública, exigint ser consultats, mitjançant processos de participació deliberativa, enfront de les alternatives en les decisions de futur, tot volen assumir compromís cooperant i col·laborant. El problema, però, rau encara en que una part de la societat, immersa en les seves esferes de privilegis, grups de persones amb capacitat de decisió, -ja siguin propietaris o famílies amb molts recursos, o directius insegurs de si mateixos- que per protegir-se barren el pas a persones joves preparades i amb iniciativa, alhora que impedeixen el progrés dels professionals brillants. Caps, persones, que generen estrès, no deixant que el talent es mostri per sentir-se importants i segurs, generant climes de tensió, prioritzant els seus interessos i visió personal, forçant situacions, deformant realitats i amagant dades, tallant iniciatives i no deixant realitzar tasques a qui les farien millor, alhora exigint qualitat sense els mitjans adequats. Són aquest tipus de persones, que entorpeixen el progrés, ignoren que el futur col·lectiu sols el pot escriure els ciutadans i mai assumeixen responsabilitats dels seus errors, les que, ja sigui mitjançant les urnes o les exigències dels nous paradigmes de la societat del coneixement haurien de retirar-se de les organitzacions públiques i privades perquè el futur no només sigui possible sinó més just i menys desigual.