Resulta paradoxal que gran part dels somnis de l’home siguin l’anhel d’explorar i conquerir els confins de l’espai; i cada vegada que el cinema o la literatura ho representa amb els seus herois i heroïnes, la nostàlgia per la Terra abandonada inunda la pantalla del cinema o les pàgines del llibre. Assalten els records de la família perduda, el desig de tornar a veure la Terra i rememorar instants de felicitat terrestre enfront de la immensitat del cosmos. L’astronauta, un cop albira Mart, s’adona que són més importants els èxits íntims que els èxits científics. La qüestió que es planteja és que en la solitud de la missió el nostre cervell busseja en un mar de records que l’envolten de nostàlgia.
En la novel·la Solaris de Stanislaw Lem, el record en forma de visitants/fantasmes situa el lector davant d’un passat/malson que no pot deixar de mirar i desitja habitar. A Blade Runner de Philip K. Dick els replicants creuen ser humans gràcies als implants de records que mai han tingut. En la versió cinematogràfica de Ridley Scott resulta característica la banda sonora de Vangelis que evoca en l’espectador la imatge d’un món futur on els records sorgits per la nostàlgia del passat són el bé més preuat, allò que ens fa humans. A la suggerent pel·lícula Interestelar de Christopher Nolan, el món que està a punt de desaparèixer a causa d’una gran plaga submergeix als seus protagonistes en un recurrent estat de comunicació contínua amb la Terra, encara que la nau estigui a punt de traspassar els límits de l’espai.
En gairebé totes les pel·lícules de ciència-ficció la comunicació amb la Terra planteja un retrobament amb els records, els aniversaris, els fills, els amics, els familiars en aquests instants íntims i personals que submergeixen als protagonistes en la nostàlgia. Tots els que han partit a la recerca de la glòria o en una rutinària missió només esperen tornar. Potser hem de buscar el motiu de la nostra inclinació per la nostàlgia des de l’espai en el fet que allà tots som estrangers o exiliats.
Aquesta situació que explica l’anhel per recordar un instant viscut que va esdevenir en el passat en estar lluny, molt lluny de la nostra llar està molt bé relatat a Nostàlgia d’Andrei Tarkovsky. El film, primera pel·lícula que va realitzar Tarkovsky fora de la Unió Soviètica, de la qual va partir a causa de la persecució a la qual era sotmès al seu país, és la història d’un desterrament, d’un exili i de la presència de la nostàlgia per corroborar que l’home està fet de passat, que és on resideix la seva identitat. Un dels propòsits del seu protagonista, Andrei, és veure els frescos de La Madonna del Part de Piero della Francesca que es conserven en un convent. Andrei que tant anhelava veure’ls just abans d’entrar, decideix no fer-ho. És un instant on el director, que anys abans havia quedat captivat amb l’obra de Piero della Francesca, deixa entreveure que és millor no travessar el llindar per no quedar atrapat per la nostàlgia de la bellesa contemplada, un cop abandoni el convent. L’obra de Tarkovsky té la mateixa vocació d’explorar l’espai, però el seu és el cosmos interior. Resulta sorprenent que el nostre afany d’explorar els límits ens porti sempre a enfrontar-nos a nosaltres mateixos; fins i tot quan vam fugir, quan anhelem desaparèixer a l’espai.
