El front català

"L'únic manera de fer complir l'Estatutseria tenir capacitat d'imposar-se -fer una mica de por- però un cop demostrada la fermesa del front català un consell: que ningú s'hi jugui un pèsol"

Aquest és un país acostuma't a refer-se de les trencadisses que, periòdicament, el divideix en dos bàndols. Massa sovint tot és blanc o negre, s'apel•la al seny o a la rauxa, xoca el noucentisme contra el modernisme. Algú podria pensar que tenim una aversió genètica a seure al mateix costat de la taula i que busquem qualsevol excusa per fer bàndols.

Quan es va obrir el debat de l'Estatut primer i del finançament, després, va semblar que tothom es va posar a remar en la mateixa direcció. Per convenciment o per tacticisme, per estratègia a curt termini o perquè algú es pensava que es guanyava una ressenya als llibres d'història, veritablement es va viure un miratge. Però el final de la negociació estatutària i la mala negociació del finançament va fer caure a molts la vena dels ulls.

A l'espera de la sentència de l'Estatut es visualitza que hi ha a qui tot li anirà bé, acabi com acabi, i els que li buscaran tres peus al gat passi el que passi. Però més enllà d'aquesta trista realitat, cada un haurà de fer l'esforç de pensar si n'hi ha uns que tenen més raó que els altres.

És absurd negar que el resultat final de la negociació del finançament és superior a l'expectativa de tan sols fa uns mesos, però també és evident que això ha estat possible a partir de pujar l'aportació al conjunt del sistema i que aquest esforç partirà de les comunitats més riques, com és el cas de Catalunya. I no, no hi ha un compliment del model que dibuixa l'Estatut; però això passa en el finançament i en molts altres preceptes a que obliga el text estatutari.

L'únic manera de fer-lo complir seria tenir capacitat d'imposar-se -fer una mica de por- però un cop demostrada la fermesa del front català un consell: que ningú s'hi jugui un pèsol.

 
 

Comentaris