Tenim sort que la vida no sigui excessivament llarga, altrament Franco s’hauria mantingut en el poder uns quants anys més. O no és cert que Franco, per a vergonya de la història, va morir al llit sense ser jutjat, designant un successor que va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento, imposant una monarquia –la mateixa que va massacrar els Països Catalans ara fa tres segles–, i deixant-ho tot ben lligat per tal que el llibre sagrat de la Constitució espanyola, preservés aquells Principios?
Com passa gairebé sempre que mor un cabdill totalitari, els seus hereus s’afanyen a crear un marc legal que en garanteixi la perpetuïtat. Per això el franquisme no s’ha assegut mai davant un tribunal penal internacional; per això tots els seus crims romanen impunes; per això l’Estat subvenciona l’associació que preserva el nom del criminal dictador i els fets del seu règim de terror; per això també en preserva la tomba i es nega a enderrocar el monument feixista del Valle de los Caídos; per això es poden cridar consignes feixistes el 12 d’octubre mentre ciutadans catalans són detinguts i multats amb més de tres mil euros per cantar l’himne de Catalunya a les portes de l’estadi de Mestalla.
És el franquisme ideològic el qui redacta els articles 8 i 145 de la Constitució espanyola. En el cas del primer, imposant la força militar contra una voluntat expressada a les urnes; i en el cas del segon, prohibint la federació dels Països Catalans. Els murs de la Ciutadella que va fer construir Felip V per a dominar-nos ja fa anys que van ser enderrocats, però Espanya continua essent una presó de pobles, i el poble català n’és el presoner més odiat. Franco, a més d’un Tribunal de Orden Público, tenia el Gabinete de Investigaciones Psicológicas d’Antonio Vallejo-Nájera, i l’Espanya d’avui, a més de l’Audiència Nacional, té la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES) de José María Aznar. En tots els casos, es tracta d’organismes que no tenen cap més objectiu que vetllar pel principi suprem del franquisme: la unitat d’Espanya. “¡Di que eres español o te encierro!”, deia la fiscal de l’Audiència Nacional a Èric Bertran el 2004; “Catalunya no és una nació; el dret a decidir no existeix”, diu Javier Zarzalejos, secretari general de la FAES, el 2014. Vallejo-Nájera i el seu gabinet ja no hi són, però l’estudi sobre la pretesa “inferioritat psicològica” dels interns de la presó espanyola, que tant els inquietaven, troba avui continuïtat en la FAES, per bé que sota un vernís de formalitat política. És, en definitiva, el laboratori ideològic del Partit Popular, un partit fundat per un exdirigent feixista, d’on parteixen les idees repressores i opressores contra Catalunya, contra els seus drets nacionals i contra la seva llengua.
“I on són els antifranquistes espanyols del gran partit de l’oposició?”, es preguntarà algú. “Com pot ser que el Partit Socialista s’avingués a donar carta de naturalesa al franquisme ideològic en comptes de combatre’l?” Doncs, per obtenir-ne la resposta, només cal mirar quins són els temes en què ambdós partits concorden, només cal mirar contra qui són les seves votacions al Congrés espanyol per descobrir què els uneix. Les votacions són sistemàticament contra les llibertats de Catalunya i allò que els uneix és el principi suprem del franquisme: la unitat d’Espanya. Els dirigents socialistes Alfredo Pérez Rubalcaba i Elena Valenciano han deixat ben clar que el govern espanyol pot comptar amb el PSOE per “dir un no com una casa de pagès a la independència de Catalunya.” S’uneixen per a això i per a impedir que el poble de Catalunya pugui votar. Prohibit decidir, prohibit consultar, prohibit preguntar. “Les preguntes són camins de divisió”, diu José Luis Rodríguez Zapatero. Una frase digna del 1939. Encara hi ha algú que es pregunta per què Franco va morir al llit?
