Que Espanya és un estat fallit, entenent com a tal, entre altres coses, el que no pot garantir l’aplicació del seu ordenament jurídic en tot el seu territori, és un lloc comú en el discurs polític ja fa almenys uns deu anys. I ahir va tornar a quedar patent en la celebració de la Diada d’aquest , que ha estat la més concorreguda de la història, encara que el govern espanyol, tots els partits de l’oposició i els seus mitjans domesticats hagin fet el que han pogut per deslegitimar-la, atacar-la i debilitar-la.
Un cop més ha quedat clar que, en condicions de (relativa) igualtat, la majoria de la població de Catalunya dona suport a les seves institucions, segueix els seus dirigents independentistes i fa cas omís de la doctrina espanyola oficial i els discursos dels polítics monàrquics unionistes, siguin aquests incendiaris, com els de Cs i PP, demagògics i confusos, com els del PSOE o hipòcrites i fingits com els de Podemos.
L’1-O, l’Estat espanyol es va treure la careta i va mostrar el seu rostre real d’oligarquia franquista, corrupta, autoritària i violenta agredint vandàlicament una població desarmada que només volia votar. A partir d’aquesta barbaritat, tot va anar de mal en pitjor. Qualsevol caire d’Estat de dret i separació de poders va desaparèixer quan el govern, en una decisió tan estúpida com la famosa sentència del TC en contra de l’Estatut de 2006, va decidir empresonar els dirigents independentistes democràticament electes. Amb tanta supèrbia com ignorància, els magistrat suposaven ser competents per decidir si els catalans son o no una nació. Semblava impossible superar aquest nivell d’estultícia, però el govern de Rajoy ho va aconseguir muntant una persecució política contra l’independentisme disfressada de procés judicial al qual es van prestar uns jutges franquistes que de jutges tenen poc.
El resultat d’aquests i altres disbarats, com la intervenció de la Generalitat, l’article 155 i la guerra bruta que els ministris van fer a l’independentisme va ser la crisi galopant del sistema i la inevitabilitat de canviar el govern d’un partit monàrquic corrupte per un altre igual de monàrquic, potser menys corrupte (encara que està per veure) i idèntic en la seva visió franquista de la unitat d’Espanya.
Per compensar tants fracassos, els partits de la dreta (amb l’anuència de l'”esquerra”) es van embarcar en una política de provocacions de carrer a base de bandes de matons amb l’objectiu de desestabilitzar la societat catalana i justificar una intervenció armada que és la única via que els polítics espanyols entenen en relació amb Catalunya, siguin de dretes o d’esquerres.
De nou, el resultat no pot ser més desolador per als unionistes del 155. Sense fer cas a les provocacions, però sense arrugar-se, més d’un milió de catalans va sortir al carrer ahir a reivindicar el seu dret a l’autodeterminació, a la independència, a la República i la seva exigència perquè l’Estat alliberi els presos polítics catalans, ostatges d’un franquisme esparracat i impresentable a cap país d’Europa.
Avui hi haurà molt debat sobre si un milió, dos milions, mig milió o les “desenes de milers” que diu el “nou” ‘El País’, idèntic a la brossa anterior pel que fa a Catalunya.
La quantitat exacta —que serà molt alta— no és aquí molt important. L’essencial és la resposta massiva, pacífica, democràtica dels catalans davant les provocacions dels feixistes de la dreta i la demagògia buida de l’esquerra. Encara que els assistents a la Diada fossin tan pocs com els que pretenen els mitjans governamentals, començant per ‘El País’, sempre seran 100, mil, 10.000 vegades més que els energúmens que Cs, el PP, la SCC, Vox i el PSC aconsegueixen concentrar ocasionalment i a base d’autobusos i entrepans en alguna plaça de Barcelona. I, per descomptat, hauran deixat el trajecte del seu recorregut net i recollit i no ple de brossa, escombraries i vòmits dels mercenaris que els unionistes porten a defensar la causa del Borbó, que és la del franquisme i el feixisme. O sigui, la causa de l’Estat espanyol.
La República Catalana és ja un fet i com més aviat ho reconegui Espanya, abans podrà iniciar una política de diàleg i negociació i, així, recuperar una mínima part del prestigi que immerescudament va arribar a tenir a Europa i va perdre sota el govern d’una banda de lladres.
