El fracàs d'Esquerra

"El drama d'Esquerra, al marge dels resultats que traurà en les pròximes eleccions, és una falta de credibilitat absoluta que desmereix tots els seus encerts de manera injusta"

La construcció del discurs teòric d'Esquerra és notable. Abans de formar el primer tripartit i encara durant molts anys hi ha hagut les aportacions de Josep-Lluís Carod-Rovira. Carod ha dotat el pensament independentista català d'algunes idees excel•lents. Potser eren del tot pròpies o potser va saber recollir-ne la llavor d'altres teòrics, però ho va fer amb la precisió necessària. Va ser Carod qui va popularitzar el concepte d'independentisme de butxaca. Qui va aventurar que a Catalunya hi hauria cada dia més independentistes, no per contagi de sentiment identitari, sinó per reflexió necessària i interessada. Va ser Carod qui reivindicava una gent que es podia sentir integrant de qualsevol nació del món –com ara Espanya–, però que també se sentia catalana d'una altra manera. I des d'aquest sentiment de pertinença podia arribar a conclusions nacionals ben ambicioses. Durant anys, quan Josep Lluís Carod-Rovira ha anunciat una conferència, quan ha publicat les seves reflexions o quan ha participat en una campanya electoral, tothom n'ha pogut traure un profit que cal reconèixer,. Que ningú s'enganyi quan parli de l'exlíder d'Esquerra Republicana. Ha estat determinant per a la definició d'un nou sobiranisme intel•ligent que superés el límit de la colla o el grupuscle. Costa molt encara en aquest independentisme ara que sembla molt més massiu reconèixer els mèrits dels altres.

El pensament de Joan Puigcercós no és tan sòlid. Ni de bon tros. Però l'estratègia del nou president d'Esquerra Republicana és molt interessant des del punt de vista teòric. Fins i tot aquells que s'han sentit decebuts per Esquerra i que li retrauen unes decisions polítiques funestes en aquests darrers anys ho han de reconèixer, Puigcercós ha justificat amb quatre idees ben lligades el suport del seu partit al PSC i l'opció dels dos governs tripartits, inclòs el que ha presidit José Montilla. Com també ha sabut teoritzar el salt que ara considera necessari, per convicció o per estratègia, cap a una nova etapa en què els republicans condicionaran el seu suport polític a actituds molt més ambicioses nacionalment. "Ha arribat el moment!" –proclama Puigcercós–, justament quan sembla que el moment ha començat a arribar de debò.

I dit i reconegut tot això, què ha passat amb Esquerra? Per què aquest malestar entre els que podrien ser els seus votants més lleials i per què el resultat advers de totes les enquestes? És aquí on falla el discurs. Carod i Puigcercós coincideixen en el fatalisme i l'atribueixen a la teoria del sacrifici. Josep-Lluís Carod-Rovira considera que ha estat ell qui s'ha sacrificat pel seu partit, que és ingrat, i Joan Puigcercós afirma que ha estat Esquerra qui s'ha sacrificat per donar més coherència nacional al PSC o a tota la societat catalana, que també és ingrata. L'un i l'altre argument són només justificacions. La situació actual d'Esquerra Republicana és conseqüència d'unes altres causes. Molts independentistes s'equivoquen quan no reconeixen els mèrits d'Esquerra. Però també els dirigents d'Esquerra ho fan quan no són capaços de veure els seus defectes.

Esquerra Republicana és encara un partit altament corrosiu i excessivament sectari, tares adjudicables a tot l'independentisme històric. Heribert Barrera, Joan Hortalà, Àngel Colom, Carod-Rovira... Tots els seus líders vius han estat apartats del partit. I és molt fàcil dir que només ells en són responsables. En els darrers congressos hi havia una facció oficial i tres o quatres més de crítiques. On són ara aquests líders de la discrepància interna? Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Carretero, Uriel Bertran... El partit els ha acceptats amb respecte o els ha exclosos? A més, Esquerra practica aquesta mateixa corrosió contra la societat en general. Quantes complicitats tenia en tots els àmbits mentre era a l'oposició? Les ha augmentades o les ha disminuïdes dràsticament? Això és conseqüència d'una campanya de desprestigi? Finalment, quina és la percepció que té l'opinió pública respecte a la gestió d'Esquerra Republicana en cada àrea de responsabilitat pública que ha controlat? També és tot culpa dels altres? És només un "problema de comunicació"?

El drama d'Esquerra –el seu fracàs–, al marge dels resultats que traurà en les pròximes eleccions, és una falta de credibilitat absoluta que desmereix tots els seus encerts de manera injusta. I, encara més greu, una manca total de sentit crític que impedeix que els seus dirigents reconeguin per què l'han perduda en tant poc de temps.

 
 

Comentaris