Aquest dimecres, 6 de setembre, és la data subratllada en vermell. No hi haurà marxa enrere i les institucions catalanes emprendran, amb decisió, el camí que els ha marcat una part majoritària de la societat. Es tracta de l’epíleg inevitable d’una trajectòria que comença a cristal·litzar amb el Memorial de Greuges de 1885 i acaba amb la destrucció política de l’últim Estatut, ja fa set estius. Com que el pacte entre Catalunya i Espanya no ha estat possible, anem cap al veïnatge.
Però això només és política. El més decisiu és que hi ha alguna cosa més profunda que s’ha trencat a nivell d’ambdues societats. Els atemptats de Barcelona i Cambrils han demostrat que la distància emocional entre Catalunya i l’Espanya espanyola és enorme. Un fossat que va fer que la manifestació de suport que es va convocar a la Puerta del Sol, sota el lema “No tengo miedo”, només aplegués dos centenars de madrilenys benintencionats. A altres ciutats espanyoles, ni això.
Els espanyols fa anys que estan bombardejats per una propaganda unidireccional que els dibuixa els catalans com a egoïstes, etnicistes i insolidaris, quan no malalts mentals. Un grup de gent que odia Espanya i ataca la seva llengua, amb l’agreujant -des del seu punt de vista- que molts d’ells tenen origen i cognoms castellans. Una gent que dóna majoria parlamentària a uns polítics que només volen tapar la pròpia corrupció. En definitiva, uns ciutadans zombies adoctrinats per TV3 i l’escola del barri… Qui s’hi pot sentir vinculat?
En fi, les institucions arriben tard al que ja són dues societats allunyades irremeiablement. Dimecres comença a acabar-se el que fa temps que és inevitable.
