Una de les claus de l’èxit -com a mínim demoscòpic- de la precampanya del PSC és que els socialistes catalans proposen, de manera implícita, un retorn a la situació política i institucional anterior a la sentència de l’Estatut de 2010. Les propostes de Miquel Iceta, sempre desmentides però sempre reiterades, van en el sentit d’un replegament cap al vell peix al cove, ara dotat de l’aura d’un passat mític en què les demandes catalanes eren justes i proporcionades i les respostes madrilenyes, en conseqüència, eren benèfiques i bonhomioses. El PSC vol recuperar els seus antics votants, els que no han sortit mai a tallar llaços grocs i als quals no els molesten ni l’escola, ni TV3 ni els bombers. Independència no, però autonomia sí. El follet de l’autonomisme substitueix el del federalisme.
Aquest retorn al pujolisme/maragallisme té un paral·lel a l’antiga Casa Gran. Anaven cap a Ítaca, però la gran tempesta va caure poc després de sortir de port i n’hi ha que volen girar cua i tornar ràpidament a refugi. Com Marta Pascal. El problema és que, com ja va comprovar Duran Lleida, les bases actuals del vell nacionalisme ja no creuen en la negociació amb Madrid. Han passat dotze anys des de la gran manifestació per les infraestructures i Rodalies continua igual, amb la diferència que una part dels que avui hi viatgen van haver de defensar les escoles dels cops de porra de l’Estat. Per a aquest sector polític i social l’autonomia ha deixat de ser atractiva simplement perquè no existeix.
Sense canvis reals -i improbables- a Madrid no hi haurà coixí electoral per a una proposta com la que planteja Marta Pascal. Entre d’altres raons perquè el seu partit sempre es va moure, amb retard, en la mateixa direcció que la base social a què s’adreçava. I al punt de partida no hi va quedar ningú.
