El final d'Espanya

"No tenen cap ganes de guanyar-se els catalans. Només saben guanyar als catalans"

Al marge de si m'agrada o no, Espanya, tal com l'hem conegut durant els primers 40 anys de democràcia, s'ha acabat. Potser no ha existit mai tal com la imaginàvem (o com ens havien dit que era). Sigui com sigui, si només ha estat un miratge de quatre dècades, s'ha acabat. Diria, fins i tot, que ha esdevingut impossible que tot segueixi igual. Especialment en la relació entre l'Estat i el nostre país. Insisteixo, no expresso una voluntat ni una esperança, sino un fet objectiu explicat per centenars de gestos. I no gestos generats per catalans independentistes o espanyols revolucionaris (els dos o tres que existeixen) sino accions de pes executades per les més altes instàncies de l'Estat. És a ells, senyors unionistes i federalistes, a qui heu de demanar comptes. És el Rei d'Espanya qui, a la final de Copa, porta els colors del Sevilla a la corbata.

 

Aneu a dir-li a ell que no divideixi, que no provoqui, que no exhibeixi símbols i que no polititzi el futbol. Aneu a dir-li a ell que és un separatista perquè assumeix el costat de l'equip "espanyol" de la final, assenyalant el Barça com l'enemic. El de fora. L'altre. El Rei és el primer que ho dona per perdut. El primer que va assumir, el 3 d'octubre, que havia de protegir clarament la posició dels espanyols contra els catalans que volen capgirar l'Estat. Són els jutges els qui atien a la gent amb condemnes duríssimes contra homes i dones que han esdevingut veritables líders des de la presó, no abans. Són ells els qui acceleren el motor. Són gestos com els de la corbata els que marginen els catalans unionistes que, de cop, se senten abandonats per l'Estat. Aquells unionistes del Barça que veuen el seu Rei rendir-se i donar per perduda la lluita per guanyar-se Catalunya. Perquè, a partir de l'1 d'octubre, l'Estat ha assumit per força l'existència d'un conflicte que perdran a llarg termini. Perquè no tenen cap ganes de guanyar-se els catalans. Només saben guanyar als catalans.

 

 

Abans de marxar, però, faran tot el merder que puguin. Perquè si una terra te la sents pròpia no l'atropelles. No li enfonses la tele, no li deixes perdre peces d'un museu, no insultes i persegueixes els seus mestres... això es fa amb la terra conquerida. Aneu a demanar comptes a qui té poder i se'l queda, no als qui volen que el tingui la gent.

 

Comentaris