El feixisme no fa por

"La violència del feixisme només és un antídot per aquells que han vist què significa la guerra, la mort, la repressió..."

Sóc d'una generació educada amb pèls i senyals en l'horror de la Guerra Civil espanyola i de les dues guerres mundials. Els meus professors, les teles, el cinema i els llibres no s'han estalviat cap detall sobre els esdeveniments de finals dels anys 30 i 40 a Espanya i Europa. He vist, amb els meus propis ulls, les restes de bombardejos, i recordo familiars represaliats a casa. Un besavi assassinat, un altre tancat en un camp de presoners, un exiliat... i no sóc un cas atípic o únic. La gent de la meva generació hem sentit totes aquestes històries. Però no hem viscut la guerra en primera persona. 

 

Jo era un fidel creient d'aquella veritat impecable que deia que si estudiem el passat no repetirem els errors de la història. Malauradament, a mesura que m'he fet gran, he canviat aquella sentència per una molt més certa: la història no es repeteix però rima. Els esdeveniments tenen una cantarella que fa que sempre sentim les mateixes cançons malgrat que, aparentment, hem après a tocar millor els instruments. I aquesta gent de la meva edat, i fins i tot una mica més gran, han perdut el terror que generava el feixisme, la violència i la guerra a les generacions anteriors. La violència del feixisme només és un antídot per aquells que han vist què significa la guerra, la mort, la repressió... Espanya ha normalitzat el postfranquisme. Ha normalitzat aquell horrible terror feixista i l'ha convertit en material de sèries de ficció o de pel.lícules fins i tot còmiques. I ara el feixisme torna a aparèixer a primera línia com si mai no hagués esclavitzat Espanya. Com si no hagués tiranitzat i assassinat milions d'espanyols. 

 

 

Torna a aparèixer el feixisme com va aparèixer els anys 30. Exactament igual. Com una ideologia nacional i nacionalista. Preocupada pels espanyols i pels seus valors. Una ideologia que comença a estar de moda perquè es ven com l'últim reducte d'Espanya davant dels enemics que l'assetgen per tot el món. El feixisme és la via fàcil i la cova on s'amaga la frustració. Perquè, davant la incapacitat de triomfar en l'entorn global, el feixisme sempre et ven l'opció d'imposar la teva manera de fer. És l'energia de la gent i dels països amb poca autoestima. Igual que el nazisme va fructificar en una Alemanya que se sentia impotent i desesperada, el feixisme és l'única via per sentir que et fas respectar. Perquè ni la democràcia espanyola, ni la indústria, ni la cultura han aconseguit posar aquest país a primera línia i aquesta desesperança condueix, un cop més, cap a règims tirànics. 

 

Recordo, amb certa enyorança, quan la idea d'una dictadura era absurda. Una cosa ridícula i absolutament impossible en un estat del primer món. Ara, però, no la veig tan demencial observant que la policia pot denunciar a un humorista per fer una broma, que hi ha manifestacions a favor de Franco sense cap vergonya, que la justícia fa de més i de menys amb la llei per tal d'empresonar independentistes i que tot això passa de manera legal. No hi ha cap legislació que prohibeixi als feixistes manifestar el seu odi contra la democràcia en aquest país. Estem en perill. 

 

Comentaris