Per qui no ho sàpiga, el Papa Francesc ha viatjat al Marroc i ha criticat durament tots aquells que volen frenar la immigració amb murs i policies. Literalment, ha dit que la immigració “mai es solucionarà amb la construcció de barreres, amb la difusió de la por a l’altre o amb la negació d’assistència a tots els que aspiren a una legítima millora per a ells i per a les seves famílies”. En la mateixa línia, l’arquebisbe de Valladolid i president de la Conferència Episcopal Espanyola va dir, fa poc, que la Quaresma “és també una oportunitat perquè descobrim el Senyor en els malalts, en els pobres, en aquells qui venen cap a nosaltres d’altres latituds”. Per qui no ho sàpiga, l’extrema dreta espanyola es fa dir catòlica malgrat defensar tesis radicalment contràries a les de l’Església.
Deixem les coses clares, perquè el vincle entre el feixisme i el Vaticà és una de les mentides més sagnants i ridícules mantingudes en el temps. El catolicisme és profundament anti-racista. És intensament favorable als drets humans. És extremadament caritatiu. Això és el catolicisme i això defensa, sempre i en tot lloc, el seu màxim representant: el Papa Francesc. Malgrat aquesta evidència (que no és altra cosa que l’aplicació a la realitat actual de les idees principals recollides als Evangelis), partits contraris als principis del cristianisme més bàsic són associats constantment a l’església catòlica. VOX n’és l’exemple més evident. Un partit violent (he sentit tant Abascal com Ortega-Smith presumir d’arreglar problemes a cops), anti-immigració, poc caritatius i molt allunyats de la màxima cristiana: “estima els teus enemics” (tal com estem veient en el judici del Procés). Ara bé, l’ultradreta és vista com un sinònim de catolicisme per molts catòlics desinformats. I, especialment, per molt anticatòlics que no s’han molestat a conèixer de prop les relacions històriques entre el Vaticà i el feixisme espanyol. Una pista: van ser força dolentes.
La cosa va començar bé, és cert. Després de la Guerra Civil, el govern de Franco va decidir alimentar econòmicament l’església espanyola. A partit d’aquell moment, l’Estat pagaria els sous dels capellans, assumiria la reconstrucció d’esglésies i monestirs enderrocats durant el conflicte i, a més, es faria càrrec de les despeses dels seminaris. Com a conseqüència d’aquesta inversió (i en plena guerra mundial), el Vaticà va cedir el nomenament de bisbes a Franco, en un pacte signat el juny de 1941. El Papa va acceptar l’acord perquè el govern espanyol estava mantenint econòmicament tota la estructura eclesiàstica a Espanya. Va començar llavors una relació tensa, de dependència, que el Vaticà va suportar més o menys fins l’arribada de Pau VI el 1963. Un Papa disposat a renovar l’església i considerat, per Franco, massa progressista. Tres mesos després, el diari feixista Pueblo publicava un article titulat Tontini, en referència al cognom del Papa, Montini. Començava, a Espanya, un odi anticatòlic de dretes que va dominar la major part del període franquista i que va durar fins després de la mort del dictador, quan els fatxes cantaven el famós “Tarancón, al paredón” contra el cardenal valencià antifeixista.
Pau VI odiava el feixisme. ¿Es pot ser Papa de l’església catòlica si no odies el feixisme? Va ser tan bèstia la mania que es tenien Franco i l’església catòlica que el dictador va prohibir al Papa viatjar a Santiago de Compostela i, no content amb això, el juliol de 1968 va obrir una presó específicament per a capellans culpables de delictes polítics o sindicals. Un centenar de sacerdots van passar per aquest centre penitencial de Zamora. ¡Un cas únic al món! Mai no ha passat res similar i va ser, ni més ni menys, perquè el Vaticà va plantar cara.
De fet, Franco va arribar a l’extrem de detenir el bisbe de Bilbao, Reverendíssim Senyor Añoveros, i amenaçar-lo amb l’exili. ¿Què havia fet Añoveros? Dir això en una homilia: “El pueblo vasco tiene unas características propias… entre las que destaca su lengua milenaria. Esos rasgos dan una identidad específica dentro del conjunto de pueblos que constituyen el Estado español. El pueblo vasco tiene el derecho de conservar su patrimonio espiritual, sin perjuicio de un saludable intercambio con los pueblos vecinos dentro de una organización sociopolítica que reconozca su propia libertad“. Franco havia decidit expulsar il·legalment al bisbe fins que el cardenal Tarancón va ensenyar-li una carta signada pel Papa que ordenava la seva excomunió i la de tot el seu govern. El Generalísimo va corregir i va alliberar al bisbe de Bilbao.
El Vaticà havia entès, encertadament, que el feixisme tenia data de caducitat i que l’Església tenia la responsabilitat de desmarcar-se’n per evitar ser arrossegada al costat equivocat de la història. Sigui per raons ideològiques o pràctiques, el catolicisme i el feixisme es van odiar la major part del règim de Franco. Eren enemics irreconciliables i el Concili Vaticà II (1962-1965) va ser una mena d’evidència escrita que el catolicisme no cauria mai més en les mans de l’extrema dreta. Sap greu ser conscient de la quantitat de gent que ignora aquests fets i com, equivocadament, atribueixen idees o actituds catòliques als hereus del feixisme que va lluitar contra l’església (fins el punt d’empresonar els seus sacerdots per massa progres).
