L’independentisme s’ha paralitzat en una cruïlla estratègica. Una part considera que cal fer una aturada institucional i retornar a un autonomisme tàctic que permeti recuperar les institucions. D’aquesta manera es podria esperar, durant un temps indeterminat, fins que hi hagi una majoria efectiva que, aquesta vegada sí, faci possible una insurrecció guanyadora. És una opció raonable i, de fet, aquest és un diagnòstic que, tot i ser encapçalat per la direcció d’ERC, és força transversal, també entre les bases socials.
L’altra opinió -amb Carles Puigdemont com a símbol- dibuixa un escenari de no acceptació de la legalitat espanyola. Es tractaria de mantenir la vigència estratègica del procés, denunciant com a polítics els processos judicials i incrementant la denúncia internacional del règim espanyol. Recuperant les grans manifestacions, si cal. En aquest cas, el control de l’administració catalana és secundari, entenent que, en qualsevol cas, un hipotètic Govern autonomista no tindria un mínim marge polític i financer per actuar. Aquesta descripció de l’escenari també és compartida transversalment i és a la base de l’actitud de la CUP.
Dues visions, dues estratègies. És a dir que, en definitiva, una repetició de les eleccions permetria una campanya molt més nítida que la del passat mes de desembre. I allà serien els electors els que podrien determinar i condicionar el futur polític del país. És una possibilitat traumàtica, certament, però també aclaridora en una societat que en els darrers temps ha adquirit un nivell de cultura política molt alt… La base també vol manar.
