– Com sempre, jove, amb una cullerada de sucre i un nuvolet de llet, moltes gràcies.
S’havia acabat convertint en un ritual. Arribava a les 9, m’asseia a la taula del fons a la dreta del jardí, demanava dos tes –earl grey-, una pastanaga i un croissant de xocolata.
– Per què demaneu una pastanaga?
– Per dissimular, per dissimular. Si es pensessin per un moment que el croissant li dono a vostè m’expulsarien.
Durant una setmana, cada dia havíem esmorzat junts. Ella, la tortuga de l´Ateneu, exigia sempre, al costat del te i el croissant, la seva dosi periodística; jo li servia l´Avui o El Punt i, mentre els destrossava arrencant els articles que més li agradaven, jo em menjava la pastanaga. Però aquell dijous estava estranya, diferent: va fer abstinència. S’havia posat un braçalet negre a la pota dreta del davant.
– En senyal de dol per la granota de la Diagonal. Fou una gran granota i un patriota.
Vaig recordar que, certament, el dia abans els diaris havien comentat que l’estàtua modernista de l’escultor Josep Campeny, La font de la granota, a Diagonal/ Còrsega, havia estat destrossada i esberlada en dues parts.
– Era allà des de 1912. Abans d’ahir, com si diguéssim. Tot s’acaba. Ja veieu. Fins i tot el discurs del President de la Generalitat de dues hores, s’acaba. Sembla mentida però és així.
Es mirava el croissant lascivament. Tenia gana. Vaig aprofitar per comentar la situació política del moment.
– Déu n’hi do amb el forat que ha fet Reagrupament, no troba?
Va recolzar el cap sobre una pedra, fatigada. Mirant el cel, va respondre:
– No podia ser d’altra manera. Des d’ara no hi ha més debat que la independència. Ho arrasarà tot i és que la llibertat té aquestes coses, a ningú no li pot interessar parlar del traspàs de Rodalies si el que es posa en qüestió és traspassar el país sencer. És com haver de triar o la pastanaga o el croissant.
No em vaig donar per al•ludit i, posant aquella cara que posen els polítics professionals catalans quan se’ls pregunta pels referèndums independentistes, vaig despistar:
– Ja han començat a sortir els Srs. Zaragoza i Ferran.
Va tornar a alçar els ulls enlaire, sospirant:
– És la prova del que us acabo de dir. Quan la llibertat es desperta surten els que volen aturar-la: el PP, els socialistes i la Falange. Per cert, la Falange és l’única que dura, abans teníem la Unión Monárquica i els radicals lerrouxistes, digníssims antecessors dels que ara corren per aquí. És un fenomen universal. Quan la llibertat es desperta surten els senglars crostàtics de nit i, tot esbudellant les bosses d’escombraries, intenten empastifar i destrossar-ho tot. A ells els interessa la por, la infàmia, l’enviliment, la brutícia perquè continuï l´estatus quo humiliant. Heu vist que han acusat al Dr. Carretero de xenòfob, antidemocràtic i, agafeu-vos a la cadira, de lluir bronzejat? I això ho diuen els que segresten la immigració del país que els acull, els que impedeixen que el poble voti, i, sobretot, els que surten de nit. Bronzejat i llum del sol independentista contra la pal•lidesa groga i les correries nocturnes socialistes, aquest és el debat.
No va dir res més. Si no fos perquè les tortugues no poden sentir ira, juraria haver vist com aquells ulls de coure se li havien encès de ràbia. Girà molt lentament i, arrossegant el braçalet negre per terra, se’n va anar.
Quan al cap de mitja hora uns vianants s’aturaren en el punt exacte on havia estat La font de la granota s’hi van trobar, lligats amb un llacet fet d’un tros de diari rossegat, una pastanaga i un croissant de xocolata.
