El ditxós 50%

Vagi per endavant que si els esdeveniments es precipiten d'una manera que ara mateix no em sé imaginar, i apareix una via ràpida i transitable per assolir la independència de Catalunya en el curt termini basant-se en la legitimitat del mandat de l'1O i de la declaració d'independència del 27O, un servidor serà un home feliç. Els esdeveniments inesperats que ho canvien tot són una constant en la història de la Humanitat, i per tant no se'n pot descartar un a Catalunya. Però amb la informació que tenim sobre la taula després dels fets de la tardor passada, sembla raonable pensar que derrotar l'estat espanyol i fer efectiu un estat independent viable requereix d'un nou procés d'acumulació de forces que potser serà llarg.

A la Gran Bretanya i el Canadà no, però després dels fets d'octubre sabem del cert que a l'estat espanyol molt probablement només hi ha una manera d'exercir el dret a l'autodeterminació i aconseguir la independència, que és per desbordament democràtic. És a dir, exercir una força democràtica tan gran en tants fronts diferents, que l'estat es vegi obligat a seure a negociar. Aquesta força desbordant pendent de construir no és només electoral. Hi ha molta feina a fer: Reduir la influència i capacitat d'intimidació de l'Ibex35 a Catalunya fent servir la nostra llibertat com a consumidors, especialment en el front financer i energètic; Fer un treball polític de base a l'àrea metropolitana que redueixi l'aparatosa escletxa en els nivell de suport a la independència entre –per posar un exemple– Cornellà i Vic; construir un sistema comunicatiu (públic i privat) autocentrat i capaç de penetrar en les audiències que actualment només consumeixen mitjans espanyols... No cal continuar, la check list de debilitats que cal convertir en fortaleses és llarga, i podríem dedicar un article sencer a cada punt.

 

És en aquest context i només en aquest context (el de construir fortaleses que reforcin la posició de l'independentisme fins a convertir-lo en una força desbordant), que al meu entendre pren sentit el debat sobre la necessitat d'aconseguir un suport popular superior al 50% en convocatòries electorals convencionals. En puritat, és cert que l'únic moment en què a l'independentisme se li pot exigir superar el 50% és en un referèndum d'autodeterminació acordat. Que aquells que no volen que ens comptem en aquest format facin servir l'argument que no hem arribat a un 50% és d'un cinisme extrem. Per tant, no és per donar-los satisfacció a ells, que hem de superar el 50% en tota mena de convocatòries electorals. Ens cal fer-ho perquè superar aquest llistó ens serà extraordinàriament útil a nosaltres en el procés d'acumulació de forces per acabar desbordant l'estat.

 

Probablement la importància i utilitat de superar el 50% en eleccions normals només l'entendrem plenament quan hagi passat. En el pla discursiu, l'unionisme ho ha fiat tot al "no sou la majoria", sense adonar-se'n que d'aquesta manera es posava la soga al coll. El discurs unionista (la força de les porres no, però el discurs sí) quedarà desbaratat el dia que aquest 47-48% estable d'ara es converteixi en un 52-53% estable. Hi ha molta gent de bona fe a Catalunya que manté distàncies amb l'independentisme perquè creu que amb el 47% no es podia fer el que es va fer a la tardor. Superar de forma estable la barrera del 50% situa l'independentisme en una posició clarament guanyadora en el debat social dins de Catalunya.

 

 

Però també el reforça fora. Preguntem-li a Puigdemont i a tots els que es dediquen a internacionalitzar la causa si prefereixen anar per Europa ensenyant un 47% o un 53%. O millor, preguntem-li a Josep Borrell si prefereix anar pel món ensenyant el 47% o intentant amagar el 53%. 

 

Recapitulem. Superar el 50% no ens dóna la victòria. Afirmar-ho seria tan independentisme màgic com dir que "hem votat, hem guanyat i només cal implementar la República". Superar el 50% és una fita que l'independentisme s'ha de marcar al costat de moltes altres (la check list!), en el marc d'un procés d'acumulació de forces que acabi generant una situació de desbordament que obligui l'estat a seure a negociar. Potser sí, no ho sé, que hi ha polítics independentistes que s'estan agafant al tema del 50% com un ferro roent per dilatar les coses, guanyar temps i no prendre riscos personals. Si és així, se'ls veurà el llautó més aviat que tard. Però que algú, hipotèticament, pugui estar fent un ús espuri del concepte no vol dir que, objectivament, la qüestió de la majoria en vots no hagi d'estar en el centre de qualsevol estratègia d'enfortiment de la posició republicana. Desbordar un estat de la UE i de l'OTAN demana molta determinació, però també més força democràtica de la que hem pogut demostrar fins ara. I dir això no és fer el joc a l'unionisme. És voler guanyar.

 

 

Comentaris