Borrell, que té l’encàrrec de defensar com un brau el flanc espanyolista del govern Sánchez, ha mogut fitxa al mateix temps que els presos començaven a viatjar cap a Catalunya. Temps líquids, governs líquids, majories fràgils… «Una vela a Dios y otra al Diablo», que diuen. A Borrell ni li toca ni li va això de desinflamar. Ell se sent còmode en el seu paper com a «azote de independentistas».
El ministre d’Afers Exteriors d’un govern socialista (tant de bo que a Espanya els duri molts anys, i no ho dic amb ironia) ha hagut de sortir a defensar l’ambaixador de Rajoy a Washington. Un «pata negra» del PP, exministre de la guerra i representant comercial de la indústria armamentística europea: qui millor que ell per a la capital de l’imperi occidental. Per rebatre les paraules del copresident Torra, Morenés va fer un discurs que ha agradat tant a Borrell que n’ha fet enviar còpia a tots els ambaixadors espanyols del planeta. Mai no se sap si et trobaràs un independentista català a una demostració gastronòmica i més val tenir un bon argumentari preparat…
Què diu el discurs, segons Borrell «educat i amb informació contrastable»? Res de nou, però repassem els seus principals eixos. El primer, que només té sentit a Madrid i rodalia, és l’exaltació del «règim del 78»: recordar que la Constitució va ser votada per una immensa majoria de catalans (cosa tan innegable com caducada) i defensar que les autonomies són molt més que un estat federal (un moment, que no puc parar de riure)… Se li va acudir preguntar-se per què Catalunya ha passat del 90% de «sí» a la Constitució a una amplíssima onada independentista? No somiem truites: el món es va aturar el 1978 i des d’aleshores vivim al paradís.
Segon eix: a Espanya ningú no li dóna lliçons de democràcia, de llibertat ni de drets humans. Presos polítics, diu? Au, vinga: l’imperi de la llei, l’estat de dret i una justícia absolutament independent i igual, absolutament igual, per a tothom.
Tercer eix, curiosíssim: reconèixer indirectament que els catalans han votat per la independència. Inclou això els referèndums i consultes il·legals? Vés a saber. Però ho admet, afegint que l’independentisme no té majoria i obviant, no n’esperàvem menys, què passarà el dia que la tingui. Per a ell és un escenari inconcebible, clar.
Quart eix, llengua i cultura catalanes: toca insinuar gairebé que només existeixen des del 1978 i, només faltaria, són un orgull per a Espanya, que mai no les ha prohibit, perseguit ni menystingut. En un proper discurs, segur, segur, explicarà totes les iniciatives que han tingut fins ara els governs espanyols per demostrar al món sencer aquest orgull tan sincer que senten.
I cinquè eix i darrer: presentar la península com una unitat política inevitable, gairebé per voluntat divina… oblidant-se per exemple de Portugal, que, com se sap, no existeix al mapa mental espanyol. El rotllo clàssic: el gresol de cultures i llengües hispàniques, la rica diversitat de les regions, la bellesa de la Mediterrània… i ni una sola paraula, ni una de sola, sobre la llengua dominant que expressa aquesta formosa i harmoniosa pluralitat. Es tracta, evidentment, d’insinuar que tots els espanyols estimen el català amb bogeria.
El millor, però, és la darrera frase: «Gaudeixin de l’espectacle». Traduït: els oferim en diferit un dels últims capítols del crepuscle de l’imperi espanyol. Insuperable.
Un gran discurs? Més aviat vulgar, repetitiu, buit, ple de tòpics per a consum intern, a les tertúlies madrilenyes. Què li haurà vist el ministre Borrell, capaç de fer discursos infinitament més brillants, durs i malèvols que aquest? Ni idea. No hi ha ambaixadors amb una mica més de capacitat dialèctica i habilitat literària? Segur que sí. Però pocs, poquíssims, han hagut d’enfrontar-se a una situació tan perillosa: acostumats a les subtileses de la vida diplomàtica i a la comoditat de representar un Estat convençut de ser un imperi, no estan entrenats per haver de rebatre els arguments d’un insignificant president regional que parla en nom d’un petit país que mai no han aconseguit reduir a una curiositat gastronòmica i folklòrica.
Per què Borrell ha manat els ambaixadors espanyols que copiïn el discurs de Morenés? Només se m’acut una explicació: que es tracta d’un discurs a la defensiva i que cada vegada més, per molt que treguin pit, necessitaran discursos a la defensiva, hauran de justificar-se, homologar-se i reivindicar-se. Senzillament, perquè s’estan adonant que el món comença a no creure’s res del que diuen i aviat no s’empassarà res del que fan.
