La pressió s’ha concentrat en un sol dia. Aquest dimarts el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ha condemnat l’Estat espanyol per haver conculcat el dret d’Arnaldo Otegi a un judici imparcial, un fet que li va significar sis anys de presó i la impossibilitat de presentar-se com a candidat a les eleccions basques d’ara fa dos anys, amb l’alteració democràtica que això significa. En paral·lel, la justícia belga internacionalitzava definitivament els dubtes sobre la falta de garanties dels tribunals espanyols tot elevant el cas del raper Valtonyc al Tribunal de Justícia de la Unió Europea de Luxemburg. Una acció que tindrà conseqüències.
Tot això, al matí. A la tarda, la traca final. Els magistrats del Tribunal Suprem esmenaven una sentència anterior just en el sentit que reclamava la gran banca espanyola i en contra dels interessos dels clients de les hipoteques. Un ridícul estratosfèric, impropi d’una estructura estatal mínimament democràtica.
Tot aquest festival, per contra, no ha fet variar ni un mil·límetre la posició de la Fiscalia respecte als presos catalans, malgrat la seva dependència política del govern de Madrid. No importa que, en època Zapatero, la Fiscalia canviés radicalment de parer en el cas Atutxa -passant d’acusar a demanar-ne la lliure absolució- o que el ministre Fernández Díaz estigués en disposició d'”afinar” el que fos a través dels fiscals amics. Només són independents quan es tracta d’independentistes catalans. Aquest és el gest.
