El dilluns sempre arriba

"Els comuns semblen haver optat per quedar-se quiets, aguantar la respiració i esperar que en realitat tot això del 'referèndum o referèndum' sigui una broma de mal gust"

Confesso que em sorprèn la manca de reflexos de la cúpula dirigent dels comuns en relació al referèndum i el molt seriós xoc de legitimitats que s'acosta a tota velocitat (parlo de Colau i Domènech, no del grup parlamentari de CSQP, que no ha tingut cap paper en la confluència i és una interferència constant del missatge del nou partit que s'ha creat fora del Parlament). Em sorprèn, deia, una manca de reflexos que presenta símptomes evidents de procrastinació. Recordem la definició de procrastrinar, perquè realment li escau molt al comportament actual de la cúpula dels comuns: "acció de deixar per més endavant accions o activitats que s'han d'atendre, substituint-les per altres de més irrellevants o agradables. L'acte que es posposa pot ésser percebut com aclaparador, desafiant, inquietant, perillós, difícil, tediós o avorrit, és a dir, estressant, per la qual cosa el procrastinador autojustifica posposar-lo a un futur sine die idealitzat, en què l'important és supeditat a l'urgent".

 

No sé si a Colau i Domènech el xoc de legitimitats amb l'estat els resulta aclaparador, inquietant, perillós, difícil, tediós o avorrit, però els comuns són l'únic partit polític de Catalunya que no ha pres ja una decisió sobre quin paper vol jugar en la funció. Atrapats entre la coherència amb el seu programa (autodeterminació, procés constituent no subordinat, exercici de totes les sobiranies) i la prohibició bíblico-corànica de fer res amb el PDECat, els comuns semblen haver optat per quedar-se quiets, aguantar la respiració i esperar que en realitat tot això del 'referèndum o referèndum' sigui una broma de mal gust, un show de Truman organitzat pels guionistes més catxondos de "la dreta", un malentès, una cosa que en realitat no està passant. Mentre ells no respiren, però, la vida fa el seu curs, els esdeveniments es precipiten i Catalunya encara un dels moments més decisius, potser el més decisiu, de la seva història contemporània.

 

 

Vaig tenir un professor a 5è d'EGB que em va amargar la vida. Devia ser un home infeliç i creava un clima de por a la classe. En el meu cas, de terror. Va ser amb ell que vaig descobrir l'ansietat. Els diumenges, a partir de mitja tarda se'm posaven uns nervis horrorosos a la panxa només de pensar que l'endemà havia d'anar a l'escola. Aquella entrada que feia aquell home a l'aula, el silenci absolut dels 45 nens (sí, 45, l'escola d'aquest país ha millorat molt), i la sola possibilitat que aquell dia decidís fer una prova oral i tingués el caprici de començar per l'últim de la llista. Voltas, salga a la pizarra. Però tot allò em va servir d'una cosa que després m'ha ajudat molt: vaig aprendre i vaig entendre que, per moltes tàctiques dilatòries que t'inventis durant el diumenge a la tarda, el dilluns sempre arriba i més val preparar-lo i afrontar-lo. Ada, Xavier: no és el show de Truman, no és una broma, el dilluns arribarà. Ens encantaria fer-ho amb vosaltres i amb la vostra base social, però, si continueu paralitzats, és més que probable que la vostra base social us desbordi i vingui a fer-ho igualment amb nosaltres: entre qui vol posar urnes i qui les vol destruir, no conec cap votant dels comuns que tingui dubtes.

 

Comentaris