Si l’alta participació a les darreres eleccions catalanes, que va ser del 74.95 %, i la victòria de l’independentisme, en les dues versions, van demostrar que Catalunya liderava el canvi de cicle polític a Espanya, la victòria de la candidatura En Comú Podem en unes eleccions espanyoles referma el mateix, per bé que amb algunes variables. Si fem una lectura de país, és clar que les forces partidàries del dret a decidir són majoria, malgrat que la participació electoral ha baixat respecte al 27-S fins al 70.18 %. Tanmateix, és una participació alta, comparada amb la del 2011, que va ser del 66.82 %, i demostra el grau d’excitació política que viu Catalunya, mobilitzada de manera constant des del 2012.
Aquestes eleccions tindran un gran impacte en la política espanyola perquè la crisi dels partits clàssics és més que evident. El PP no podrà ignorar l’amenaça de C’s i el PSOE tampoc podrà fer veure que Podemos no existeix. El sistema falsament bipartidista ha quedat esberlat definitivament, amb l’agreujant que la força de Podemos prové del que ells abans de les eleccions anomenaven perifèria i que Iglesias ja va anomenar nacionalitats en la primera compareixença després de conèixer els resultats. Els 12 diputats de En Comú Podem i el 9 de Compromís-Podem no són poca cosa. Si això hi sumem la crescuda d’ERC i que DiL ha salvat els mobles, posen més pressió per acabar amb el sistema que va inaugurar la transició de 1977, que és a punt d’acabar definitivament.
El fet que DiL hagi pogut resistir en aquesta onada de canvi només s’explica pel gir netament independentista que han fet amplis sectors que abans votaven CiU. Però els relativament mals resultats que ha obtingut la coalició, sumats als menys de 60 mil sufragis d’UDC, demostren que els votants moderats no s’han acabat de decidir a votar. Els que auguraven el gran sorpasso de C’s s’han quedat, a més, amb un pam de nas, perquè el seu unionisme, sumat a un mal dissimulat liberalisme conservador, ha impedit que repetissin els resultats del 27-S, que avui es veu més clarament que van ser un plebiscit i que van guanyar-lo els sobiranistes.
La formació d’un nou govern a Espanya serà tant o més difícil que a Catalunya. Però després dels resultats d’aquest comicis, les opcions d’Artur Mas per repetir com a president han perdut enters. En Comú Podem té tantes ganes de desfer-se’n com la CUP i després d’aquesta victòria se sentiran legitimats per reclamar-ne el cap. Per tant, la pressió sobre JxSí serà tan forta que ja veurem com acaba tot plegat. Des d’una perspectiva d’esquerres no hi ha dubte que ara s’ha obert una possibilitat per desempallegar-se d’un sector polític que ja fa temps que està tocat. És possible un tripartit sense el PSC? Em costa veure una aliança a quatre, però de més verdes en maduren.
El dilema serà per als independentistes de veritat, perquè segons què es faci a partir de demà ens podem trobar que els moderats es desentenguin encara més del procés i aquella teoria que diu que per ser independents calia créixer per l’esquerra acabi amb la desafecció d’aquells que van perdre la por i es van enfrontar a l’estat i van evolucionar de reclamar el pacte fiscal fins a la defensa sense embuts de la independència, perquè tots els que han votat DiL sabíem que aquesta coalició era moderada i independentista alhora. Els independentistes, de dreta, de centre o d’esquerra, hauran decidir si volen salvar el procés o convertir-se tan sols en la crossa del canvi a Espanya.
