La celebració del Dia de la Hispanidad és tan horripilant que la majoria dels madrilenys intenten escapar-se de la ciutat per no haver de patir aquesta sobredosi de testosterona nacionalista al bell mig de la capital espanyola. Ho sé per experiència; des de dies abans els avions militars sobrevolen Madrid a baixa altura, assajant la demostració del 12 d’Octubre, i fent un soroll del nivell de piconadora de les voreres. La cosa és tan esfereïdora que provoca una desbandada ciutadana que col·lapsa la M-30 i la M-40. D’aquesta manera, Madrid queda plenament a disposició dels militars.
La desfilada congrega un públic que, en fi, és el millor de cada casa. Oficials retirats amb l’uniforme estret, funcionaris (franquistes) jubilats amb bigotet, famílies de militars que agiten frenèticament banderetes bicolors i fatxes (dels clàssics i dels nous) amb posat marcial que criden “viva la Legión“. Efectivament, passen els legionaris amb pressa i borrissol al pit i els Regulares amb els uniformes que recorden l’imperi colonial perdut. Cavalls, gossos, cabres… I, sovint, tancs. Uns artefactes tan sorollosos i pesants que, després que passin, cal que l’ajuntament asfalti de nou.
Tot plegat, per celebrar una festa que -ara que està de moda el terme- no pot dissimular el seu supremacisme sobre uns pobles autòctons que van tenir la mala sort que aquell dia algú descobrís que els podia saquejar, esclavitzar i aculturalitzar en benefici propi. Pillatge i opressió. O sigui, el dia de la seva raça.
