«El dia de l’incident»

Quan se sol dir que les petites coses són les importants, les que conformen la nostra existència, ens ho podem prendre com una frase més per treure ferro a la suposada manca de grandesa i rellevància d’aquest acte que és viure. Les situacions diàries, les mundanes, són les que passem per alt més sovint. Tot i això, a banda de ser la immensitat de situacions de la nostra vida, són les més rellevants.

En aquestes «tretze històries sota una altra claror», els personatges, en primera o tercera persona indistintament, passen per un procés que podríem anomenar d’«epifania domèstica». És aleshores quan viuen en un moment de revelació que propiciarà el canvi de destí de les seves vides. Les trajectòries vitals dels personatges en algunes ocasions són alterades de forma deliberada, però els agents de canvi d’aquests girs sovint són aliens a la voluntat del personatge; ras i curt, quan algú afecta la vida dels altres sense proposar-s’ho o consultar-ho, quan només s’actua mitjançant les decisions pròpies.

Llegeixo a la solapa que Isidre Grau (Cerdanyola del Vallès, 1945) és enginyer, i no deixa de ser una delícia pensar que la literatura pot brollar des de qualsevol persona, independentment de la formació que tingui. El millor del cas és que s’ha dedicat a la literatura i a la docència literària des de fa anys. Des d’un punt de vista determinat no deixa de tindre una certa coherència amb les històries del seu darrer llibre, on els canvis de fortuna són auspiciats per un destí —si és que existeix— que porta els personatges a noves situacions que, d’entrada, no s’esperaven. Grau ha publicat anteriorment obres com «Els colors de l’aigua» (Premi Sant Jordi 1985), o bé «La bellesa del diable» (2010) o «Els amants volàtils» (2011). També col•labora amb la revista digital «Núvol» i regularment amb el diari «El Punt Avui».

Aquestes tretze peces de narrativa breu tenen com a centre neuràlgic les experiències de personatges amb els quals és molt fàcil d’empatitzar: tothom pot patir una separació, tothom ha d’aprendre a dir que no, tothom pateix la tieta conca que no suporta, i tothom pot patir un «clic» mental que desencadena conflictes que poden fer-nos la vida millor. En definitiva, doncs, un retrat del que totes i totes podem ser en algun moment o altre de la nostra existència.