De l’octubre del 2009 fins a l’octubre del 2010 celebrem el centenari del naixement d’una figura indiscutible de la cultura catalana del segle XX. El seu nom és Miquel Batllori i Munné, un jesuïta d’intel•ligència preclara, de memòria prodigiosa i d’obra descomunal en el terreny de l’alta cultura històrica i de la historiografia internacional. Els pobles cultes i seriosos solen complir amb el deure de tenir presents aquells homes i dones que han contribuït a fer-los grans i a tenir un prestigi en el concert de les nacions. Per a nosaltres, catalans d’avui, és un deure rememorar una personalitat que sabé representar Catalunya, amb una qualitat excepcional, en moltíssimes plataformes de la cultura històrica mundial.
Batllori s’ocupà d’investigar la presència de la cultura catalana en el món i la presència del món en la cultura catalana. I ho féu des d’una doble condició d’historiador: per una banda, esdevé notari del que coneix i, de l’altra, actua com a investigador que busca les pistes d’allò que aspira a conèixer. En aquesta tasca, desenrotllant-la i fent-ne sentit d’una vida, Batllori anà adquirint, durant més de seixanta anys, la categoria de català universal i d’universalitzador de la cultura catalana.
D’ençà de 1940 s’introduí en un àmbit que havia de sovintejar durant molts anys: els dels fons manuscrits i impresos d’aquelles biblioteques on sospitava que podia trobar-hi petjades dels autors medievals catalans, sobretot de Ramon Llull i d’Arnau de Vilanova. Més tard, Batllori és membre de l’Institut Històric de la Companyia de Jesús, cosa que li serveix de trampolí de llançament cap al Comitè Internacional de Ciències Històriques, on procurà fer aportacions relacionades amb la cultura catalana. Tanmateix, l’historiador no es limita al món català. Per convicció, per afany investigador i per necessitat intel•lectual estudia diversos aspectes de la història del jesuïtes arreu del món (Amèrica Llatina, Filipines, Itàlia) i penetra a fons en la trajectòria vital de personatges tan singulars com Baltasar Gracián, o tan complexos com els del llinatge dels Borja, des del sant, Francesc de Borja, fins a Roderic de Borja, el Papa renaixentista que escrivia la seva correspondència en llengua catalana.
El catalanisme de Miquel Batllori, com ell mateix el definia, “és molt particular, molt personal, molt culturalista i quasi només culturalista”. En aquest terreny de la cultura, ben mirat, aconseguí l’excel•lència, que normalment sol generar un afecte per la persona i una admiració pel seu país. Pel que fa a les nacionalitats existents a l’Estat espanyol, Batllori dialogà amb els historiadors d’enllà de l’Ebre. Sempre li semblà que, tot i que copsaven la problemàtica de la llengua, els mancava la sensibilitat necessària per capir les diferències que es donen entre Catalunya i Espanya en els camps de la cultura i de la política. També en aquests diàlegs es guanyà el respecte dels qui dissentien de les seves posicions fermes pel que fa la referència a la llengua i a la cultura pròpies de Catalunya.
