El procés sobiranista a Catalunya ha arribat a un punt d’inflexió. Cal tancar una etapa i obrir-ne una altra. Necessàriament ha de ser ara, tot just abans de començar el 2014, que és quan els partits que van guanyar les darreres eleccions amb el compromís de convocar una consulta han d’intentar concretar-la. Pel camí se n’ha desmarcat el PSC, que ha abjurat del dret a decidir intentant fer creure que el manté després de fer-ho dependre d’una negociació amb qui no el vol negociar. No és una bona notícia. El gruix parlamentari real a favor de considerar que els catalans són una nació i que tenen dret a constituir-se en un Estat si així ho decideixen majoritàriament ha minvat al Parlament. Ara encara es pot aprimar més. Si la pregunta que acaben pactant Convergència i Unió i Esquerra Republicana fa referència explícita a un Estat independent, potser Iniciativa se’n despenjarà també. Per tant, al davant de la “deriva sobiranista” com la desmereixen alguns només hi haurà aquelles opcions que des de Madrid es consideren “nacionalistes”: Convergència, Unió, Esquerra Republicana i la CUP. I encara, perquè, segons com, els dirigents d’Unió Democràtica podrien considerar també que ha arribat el moment de fer punt a part. Aquesta eventualitat podria deixar en minoria parlamentària els autèntics partidaris del dret a decidir.
El primer moment dur, doncs, ha arribat. La pregunta d’una hipotètica consulta que més aviat no se celebrarà marca una banda i una altra de la ratlla entre els sincers defensors de l’autodeterminació de Catalunya i els que o bé no hi creuen, en aquesta nació, o bé es perden en declaracions d’intencions sense contingut real. Si la pregunta és “clara” no serà “inclusiva”. Caldrà decidir, doncs, entre claredat i unitat.
Com que els dirigents dels partits no s’hi ha posat d’acord, haurà de ser el president de la Generalitat qui prengui la decisió en les dues pròximes setmanes. Si Artur Mas no improvisa una finta sorprenent de darrera hora o si Iniciativa finalment no cedeix, la unitat es debilitarà encara més. Mas no pot fer miracles. No pot convèncer els dirigents d’Esquerra Republicana que acceptin una pregunta menys incisiva (per exemple: “Accepta vostè que Catalunya té dret a constituir-se en un Estat sobirà?”). Potser tampoc convencerà Iniciativa que admeti l’expressió “Estat independent” en la redacció de la pregunta. Ha de decidir ràpid. I, a sobre, aguanta una pressió afegida. Els republicans es van comprometre a aprovar els pressupostos si hi havia data i pregunta per a la consulta. Allò que no van dir és que no ho farien si la pregunta no els satisfeia. Ho han dit ara.
Artur Mas té ara el deure a decidir. Si proposa una pregunta que reculli explícitament el terme “independència”, la unitat entorn del dret a decidir perdrà un company de viatge més. Potser dos. Si no ho fa, es quedarà sense el suport d’Esquerra Republicana i sense pressupostos. Això vol dir eleccions avançades, que potser no serien ni plebiscitàries. El deure de decidir és un deure amarg.
