Connie Hedegaard ha tirat la tovallola. La presidenta de la cimera sobre el canvi climàtic de Copenhaguen va decidir dimitir tot juts dos dies després de l’inici de la gran cita i enmig d’un caos organització absolut i – sobretot- quan ja s’havien frustrat les minses expectatives que la cita de Copenhaguen servís realment per alguna cosa.
Des que el mateix Barack Obama va situar la qüestió del canvi climàtic en un lloc de privilegi en la seva agenda de govern i va apuntar a la cimera organitzada per les Nacions Unides com el lloc on s’havia de donar un pas endavant conjunt per prendre noves mesures correctores de l’escalfament global, es van donar les condicions per considerar que hi havia per endavant una gran oportunitat. Algú no ho va entendre. Els primers que no han sabut gestionar la importància d’aquest moment han estat els que exigien que de Copenhaguen en sortís un nou protocol que signifiqués un avenç realment important, sense tenir en compte si podia comprometre la recuperació econòmica necessària per sortir de la recessió. El context convidava més al realisme que al maximalisme. Però els que veritablement han perdut una gran ocasió són els que parlen de la necessitat que qüestions com ara la lluita contra el canvi climàtic impliquin una coordinació en un nou ordre mundial que tendeixi cap el somni d’un govern global.
Mentrestant el descrèdit de les Nacions Unides creix exponencialment amb cada nou repte que afronta. Copenhaguen n’ha estat un exemple clar i els catalans ja sabem que a la cimera qualsevol podia fer-se passar pel que no és al registre d’ONG. Però malgrat aquesta i altres situacions gairebé surrealistes, el problema central ha estat anar cap a Dinamarca sense la feina feta, tal com va quedar en evidència a la reunió preparatòria de Barcelona. I a sobre s’han rendit abans d’hora, i la por al fracàs ha fet que la senyora Hadegaard hagi preferit salvar-se a ella mateixa que al govern danès, a les Nacions Unides o al planeta terra.
Potser la propera vegada que algú ens posi al davant la pastanaga mirarem enrere a veure d’on surt l’engany.
