L’amenaça unionista s’ha fet efectiva. Albert Rivera va anunciar ahir que C’s, PP i PSC acudiran al Tribunal Constitucional (TC) a presentar els recursos d’empara per impugnar els tràmits per convocar el ple de ruptura previst per al dilluns que ve. Els unionistes fan com els independentistes, tenen el mateix objectiu però cada partit va a la “seva bola”. Des que la setmana passada es va fer pública la declaració conjunta de JxSí i la CUP, Carlos Carrizosa (C’s), Eva Granados (PSC) i Enric Millo (PP) han mantingut reunions per posar en comú el seu desacord amb el fet que es convoqui la junta de portaveus quan no ha estat constituïda a falta del grup parlamentari del PP —que té temps per fer-ho fins divendres i s’entreté per dificultar el treball parlamentari. La solució final ha estat, per tant, recórrer al TC separadament però anant-hi de bracet: “els recursos d’empara es presentaran per separat —va dir Inés Arrimadas a TV3—, si bé anirem junts al TC a presentar-los”.
Aquestes són les misèries de la política. Tant és si és nova com si és vella. Cap líder polític vol aparèixer subordinat a l’adversari, encara que el fi que uneix els uns i els altres sigui una cosa tan “sagrada” com la unitat de la pàtria, que és un fenomen més immaterial que no pas el “drap acolorit” que és tota bandera. Ho va escriure el sociòleg Émile Durkheim el 1907, molt abans que Albert Rivera en banalitzés el pensament, si és que l’ha llegir mai, en referir-se al fet que els individus, reunits en assemblea, se senten més forts perquè la consciència col·lectiva els transcendeix. D’aquí la importància simbòlica de les banderes. El soldat —reflexionava Durkheim— mor per la bandera, símbol de la pàtria, i en el moment del sacrifici mor per aquesta bandera i no pas per la idea de pàtria, que li resulta llunyana. S’embolcalla, literalment, amb la bandera. En l’últim funeral que he assistit, el del malaguanyat Jordi Miralles, el fèretre estava cobert, no per una, sinó per tres banderes: la catalana, la roja i la republicana. Rivera es fot de l’estelada però sap quin rerefons representa. Per això els diputats de C’s i PP es posen dempeus per escoltar Els Segadors sense cantar-lo i per això, en canvi, els diputats del PSC el canten sense problemes. Se’l senten propi.
Albert Rivera s’ha apuntat com un èxit el que, de fet, és un fracàs unionista. Ho ha fet per posar en evidència el PSC, que no toca ni quarts ni hores des de fa mesos, i el PP, liderat per un exalcalde que té més mentalitat de gregari que fusta de líder. C’s és avui el partit de moda simplement perquè Rivera és hàbil i sap encapçalar l’unionisme millor que no pas els seus potencials aliats. Sempre diu que suma, malgrat que els fa la traveta a cada pas. Declara solemnement que els partits unionistes catalans van junts al TC i és mentida. El que importa és la bandera. Allò que es veu. Ara bé, quan un polític no té les idees clares —com passa amb Iceta i García Albiol— se subordina al dictat d’un altre, més espavilat o que creu tenir la clau per fer i desfer a voluntat. Als socialistes i als convergents els va passar una cosa semblant el 2003, quan Carod-Rovira exhibia la seva prepotència brandant unes claus de veritat, movent-les davant les càmeres, per demostrar que era ell qui manava. Tanta fatxenderia es va acabar de cop, però, al cap d’un mes, per un excés de confiança i perquè la part li va fer perdre la visió del tot. Es va estimbar solet malgrat que Montilla el repesqués per al segon tripartit. Rivera és menys llegit que l’antic vicepresident però és més polític que no pas ell.
El bloc unionista està decidit a posar tots els impediments perquè el Parlament no pugui celebrar el ple anomenat de la ruptura amb l’aprovació de la declaració acordada entre JxSí i la CUP. Els unionistes encara faran un favor als independentistes si a la fi aconsegueixen rebentar aquest primer acte simbòlic. En política, com a la vida real, prendre una decisió a l’hora precisa t’evita molts maldecaps. Ara és quan els independentistes haurien de ser intel·ligents i arribar a un acord d’una vegada. Els símbols estan bé, però els excessos embafen. Aprovar una declaració com aquesta sense saber quin Govern tindrem ni qui serà el president és regalar a l’adversari un trumfo que no cal. És regalar munició a un unionisme que no sap com combatre la majoria sobiranista. A més, si la mateixa nit de les eleccions la CUP va arribar a la conclusió que un 47’8% de vots favorables a la independència no era suficient per fer atacar la proclamació d’una DUI, caldria ser molt prudents a l’hora de fer segons què. Els unionistes s’equivoquen molt i regalen als independentistes un avantatge que, malauradament, aquests esbotzen de seguida que poden. Un dia, però, potser l’encertaran i aconseguiran tombar la il·lusió de la bona gent independentista per l’estultícia dels polítics que els representen. Esperem que els unionistes no aconsegueixin refer-se del desconcert gràcies a una estúpida conxorxa d’enzes.
