El desconcert socialista

"No és que el govern de José Montilla no tingui un "projecte integral de país",és que no el té ell mateix ni tampoc el PSC"

La tocata i fuga del conseller Ernest Maragall ha permès aquest cap de setmana renovar dues constatacions. La primera és que al si del PSC alguna cosa es mou. Hi ha una part del partit –la més activa, la més presentable, la més consistent culturalment i la més catalanista- que pugna per fer-se veure, per recuperar espais de poder i per fer hegemònic un missatge i una alternativa intel•lectuals. És la part que pretén substituir en les intencions ideològiques el nucli que voltava en el passat el liderat –sempre discutit, sempre apuntalat- de Raimon Obiols. N'hi ha una altra –majoritària, compacta, articulada - que controla l'aparell del partit, els grans ajuntaments, tot el poder institucional i totes les grans faccions territorials. És la part operativa, absolutament dominant, que cohesiona i dirigeix el partit, i que culmina amb el trident que formen José Montilla, Miquel Iceta i José Zaragoza. Les dues parts es podrien complementar si la més forta –l'actual fontaneria- reconegués a l'altra alguna utilitat i li cedís un marge –escàs, però efectiu- de poder. El cas és que fins ara no ho ha fet. I el cas també és que els minoritaris trauen de tant en tant la cresta de la singularitat i de la discrepància, però l'amaguen de seguida.

Aquest ha estat el cas, del tot paradigmàtic, del conseller d'Educació. Ernest Maragall s'ha atrevit a insinuar alguna crítica en veu alta. Com ara que l'actual fórmula tripartida s'ha exhaurit o que el govern de Montilla no té "un projecte integral de país" (quan l'ha tingut?). Tot seguit, però, ha hagut de rectificar i aclarir que ell propugna més PSC i, si és possible, sol en el poder. És a dir, que no representa una alternativa ni a Montilla ni a ningú. I que més enllà de proclamar com seria d'ideal tenir un grup parlamentari propi a Madrid (el PSC no el té perquè no el vol; o més aviat, perquè es vol estalviar qualsevol enfrontament obert amb el PSOE), no té un model de partit o d'estratègia diferent a l'oficial.

No hi ha crítics, doncs, al PSC. O més aviat no n'hi ha d'organitzats, amb prou força per poder-se presentar com a tals i expressar grans diferències. Hi ha discrepàncies individuals que s'expressen en veu alta i que per ara només han mantingut amb una certa coherència Ferran Mascarell, des de fora, i el conseller Antoni Castells, des de dins.

Però el gran problema del PSC és que l'etapa en què ha controlat gairebé tots els ressorts de poder polític i institucional del país ha coincidit amb la més grisa pel que fa a programa i projecte ideològic nacional. Els socialistes ara no en tenen. No és que el govern de José Montilla no tingui un "projecte integral de país",és que no el té ell mateix ni tampoc el PSC. I que els que el podrien elaborar des del partit són mirats des de la més profunda de les desconfiances. Paradoxes i desconcerts socialistes. Ara que ho tenen tot no legitimen aquesta situació amb un projecte sòlid. I susciten més indiferència o hostilitat que complicitat i identificació.

 
 

Comentaris