Sensació de desconcert al govern espanyol. De les accions i declaracions de membres de l’executiu de Mariano Rajoy i de dirigents del PP se’n desprèn una absoluta manca de rumb -encara més, sí- en relació a Catalunya i al referèndum de l’1 d’octubre. A un mes perquè els catalans votin, encara no se sap quina és l’estratègia de Rajoy i els seus per evitar que l’1-O hi hagi urnes -més enllà de recórrer totes i cadascuna de les lleis sobiranistes que aprovi el Parlament o fins i tot les declaracions d’intencions que faci el Govern-. Una actuació desproporcionada no seria ben vista ni dins ni fora de l’Estat, però la inacció del 9-N tampoc és ara una opció possible, especialment si els populars no volen tornar a fer el ridícul assegurant que no hi haurà urnes i que al final hi siguin.
Mentre Xavier García Albiol s’ha obert en diverses ocasions -sense anar més lluny aquest mateix dimecres- a la possibilitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució -“L’aplicació és vàlida i l’aplaudirem”, deia-; fa quinze dies el portaveu dels populars al Congrés, Rafael Hernando, en descartava l’aplicació -“Està descartat en aquest moment, no es troba damunt la taula”, tot i que sí reconeixia que es tracta d’un precepte inclòs en la Carta Magna-. Contradiccions que posen de manifest el desconcert d’un Estat suposadament democràtic que es troba davant d’un repte vertaderament democràtic sense precedents des del 1975.
En aquest context, no és d’estranyar que a dia d’avui no se sàpiga quina és, concretament, l’estratègia del govern espanyol. Resulta difícil mantenir un posicionament clar, creïble, defensable i que no tingui ‘tics’ de polítiques del passat davant d’un poble que simplement reclama votar i decidir pacífica i democràticament el seu futur. Però de ben segur que aquest actual desconcert de l’executiu de Rajoy es transformarà en el moment oportú en despotisme i autoritarisme. Que de res els servirà, i menys amb un país que en els darrers dies s’ha comportat com un Estat. Perquè es tracta de fer Política. Com deia Joan Fuster, “la política, o la fas o te la fan”, i com no s’afanyi l’Estat en asseure’s, parlar i fer alguna proposta, a Catalunya ja estarà tot fet.
