La nova temporada de la sèrie Black Mirror s’inicia amb el capítol USS Callister, que es revela com una prolongació moderna de les aventures d’Alícia al País de les Meravelles de l’escriptor i matemàtic Lewis Carroll. Si la novel·la de Carroll relata cap a on ens porta caure pel forat de la nostra consciència, a un desconegut cau, a USS Callister la tecnologia ens dirigeix ??cap a un cau virtual per fugir de la nostra consciència. La tecnologia com a llindar que, un cop creuat, pot substituir-nos o pot deixar-nos atrapats tan físicament com virtualment. El comandant Robert Daly, programador de videojocs, utilitza la manipulació de l’ADN per duplicar cossos i consciències i inserir-los en un joc pervers tan perillós per als que han quedat atrapats en ell com per al jugador. La proposta de Black Mirror ens permet veure fins a quin punt anem pel món amb l’etiqueta menja’m col·locada en les nostres dades de Facebook, Twitter, Instagram o Amazon.
La idea d’un món on hi ha una rèplica de la nostra realitat, un Matrix friki, com si fóssim Narcisos buscant la nostra imatge reflectida en el riu, cada vegada està més a prop. Descobrir que hi ha polítics, països o particulars que utilitzen Bots (robots) per augmentar el seu trànsit d’usuaris a Twitter o per provocar falsos debats, és una mostra de com la màquina simula i adopta, a la xarxa, l’estatus d’una persona fantasma. Som Alícia en descens pel cau sense saber quines criatures acabaran vivint en ella o sense sospitar en quines criatures ens transformarem. Creiem estar jugant quan el que realment estem fent és convertir-nos en jugadors del joc d’uns altres; i així fins a l’infinit. La fantasia, potser possible algun dia, de relacionar econòmicament la manipulació genètica amb l’entreteniment permet veure que el temps s’ha dislocat en totes les direccions i que la lògica ha estat trastocada fins a l’infinit, no pel nostre afany de superació sinó pel nostre afany de desaparèixer, cada dia una mica més, de la realitat. Pensem que estem ampliant els límits del món quan el que realment s’està afavorint és una cultura de cau en el qual uns i altres s’amaguen de la realitat.
Robert Daly és un triomfador de la informàtica, una referència en el seu camp i, no obstant això, és un ésser desplaçat, fugisser, feble davant les relacions humanes. Incapaç de resoldre els menyspreus davant les persones que els provoquen, intenta solucionar-los des del refugi del seu cau tecnològic on pot donar curs a les seves venjances virtuals. Abans que es produeixi el seu tràgic desenllaç, Daly ja ha estat esborrat de la realitat sense que ell mateix se n’adoni. L’entusiasme que desencadenen les noves tecnologies no es deu al fet que ofereixen nous i poderosos instruments per enfrontar-nos als reptes de la realitat sinó per tot el contrari: perquè ens permeten fugir de la realitat. Ens fidelitzem a les noves tecnologies perquè són l’únic camp que dóna el que promet; mai defrauden. La constatació final d’aquest procés de substitució i fugida és el desig de Daly d’anar a la conquesta de l’espai perdent definitivament de vista la Terra de la qual ha partit. Una Terra que ha desaparegut mentre els membres de la nau intenten, en va, tornar a comunicar amb ella, sabedors que només els espera un joc perpetu: l’infern modern.
