¿Com s’arriba a la independència a través d’un retorn a l’autonomisme més o menys llarg, sense control real dels recursos ni capacitat de redistribució fiscal? I, contràriament, ¿com es porta a una societat relativament acomodada a una insurrecció que -ara ja ho sabem- passa per una violència sense límits per part de l’Estat? Cap de les dues preguntes té una resposta clara i, de fet, ni tan sols es formulen obertament perquè el 21D l’electorat independentista va votar la implementació de la República, que és una altra cosa.
El problema és que el debat no s’ha fet públicament, sinó a l’interior dels aparells dels partits, molt condicionats per la presó i l’exili. I aquests àmbits organitzatius han arribat a conclusions oposades, amb l’única salvetat de repartir-se el Govern per blocs. Serà tan lamentable com es vulgui, però tothom sap que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras ni es comuniquen ni tenen cap interès en fer-ho i això s’ha evidenciat amb claredat al Parlament.
Així les coses, dos milions llargs de persones es pregunten què va passar exactament ara fa un any i què passa ara mateix. I això està obrint un fossat entre el carrer i el Parlament que és, precisament, l’objectiu prioritari de Madrid.
