El passat 3 de març, tres dies després de la segona onada de consultes sobre la independència de Catalunya, TV3 va dedicar el programa Banda Ampla, molt ben dirigit per Lídia Heredia, a debatre sobre la independència. Va ser un programa interessantíssim i és d’agrair que es fes. No es van dir coses noves sobre el tema, és cert, però el sol fet d’haver-lo plantejat ja té un valor. Sobretot tenint en compte que TV3 té la mateixa aversió per la independència que la majoria d’infants per les verdures. Això no treu que l’emissora fes trampa, és clar. Vull dir que no és immediatament després de la consulta quan l’havia de fer, el debat, sinó immediatament abans. És el que correspon a la més elemental objectivitat informativa. Però no, no es pot demanar objectivitat informativa a una emissora controlada per un partit que és enemic declarat de les consultes. “És per no influir-hi”, diuen. Quina barra! El que ha de fer TV3, com a emissora nacional, és no amagar la realitat, una realitat que ens diu que són molts milers les persones que s’estan mobilitzant arreu de Catalunya per la celebració de les consultes. I això, que és notícia i que genera debat, constitueix una lliçó sense precedents de civisme, de sentit democràtic i de respecte per l’opinió aliena. Oi que es fan debats, abans de les eleccions, per estimular el vot? “Sí, però en les eleccions hi són totes les opcions” respondrà TV3. I no passa el mateix en les consultes, en què, com és lògic, es pot votar sí, no o en blanc? “Però les eleccions són institucionals i vinculants, i les consultes no”, insistirà l’emissora. Arribats aquí cal preguntar a TV3 si és una cadena governamental al servei dels qui manen. De qui és TV3, dels qui manen o dels catalans? Naturalment és d’aquests últims, és a dir, de nosaltres, que som els qui la financem. Per tant, com pot ser que es permeti la gosadia de no reflectir allò que ens preocupa i mobilitza sota el galdós pretext de no influir-nos? És molt greu això. És greu fins al punt que aquesta ocultació de les consultes suposa una inadmissible manipulació informativa i una descarada voluntat d’influir-hi negativament a fi de deslegitimar-les i de fer-les menys participatives.
Dit això, però, el debat esmentat va ser exquisit, en el sentit que no hi va haver emocions a flor de pell ni tampoc desqualificacions personals. Tots els joves que hi van intervenir –esplèndida tria– van defensar les seves idees amb el cap fred i escoltant amb interès els arguments aliens. Com és lògic, els defensors del no van desplegar tots els tòpics sobre el tema: el boicot que Espanya faria a Catalunya –com si Catalunya no pogués fer boicot–, Catalunya hauria de sortir de la Unió Europea –cosa jurídicament impossible–, el Barça es veuria obligat a jugar amb el Nàstic i el Girona –i el Madrid? Què faria el Madrid? Per sort, la futura lliga europea acabarà aviat amb aquesta provinciana cantarella–, patiríem econòmicament –com pot patir aquell que aconsegueix que deixin de robar-li 22.000 milions d’euros anuals?–, Espanya també hauria de votar en un referèndum –si les antigues colònies espanyoles haguessin permès una cosa així encara ara serien colònies–, els estats estan desapareixent –no és veritat, mai no havien nascut tants estats com ara–, els estats ja no tenen raó de ser perquè som a l’època de la globalització –justament la condició d’Estat és l’únic que pot evitar la desaparició de les nacions sense Estat–, ara mateix hi ha altres prioritats –quina prioritat nacional no està subordinada a la independència política i a la gestió dels recursos propis?–, ara no és el moment –quin seria el moment ideal, doncs? L’any 3000, potser?–. Es van dir més coses, però podem aturar-nos aquí.
Un fet negatiu del programa va ser la reiteració dels dos presentadors en les expressions “d’altres llocs d’Espanya” o “a la resta d’Espanya” que palesaven un hispanocentrisme flagrant. Lídia Heredia, tanmateix, s’ha de reconèixer que va ser molt àgil en fer notar a un dels nois l’ús inadequat de la llengua espanyola cada cop que aquest, en el seu discurs, al•ludia a paraules d’un tercer imaginari. “Això no es podria expressar en català?”, li va preguntar ella. “Sí, és clar” va respondre el noi sense captar el missatge. El noi defensava la independència, sí, però no era conscient de fins a quin punt l’espanyolització silent fa estralls en tots nosaltres i, com molts altres catalanoparlants, mostrava la seva diglòssia substantivant sistemàticament en espanyol.
Amb tot, malgrat que aquesta edició de Banda Ampla responia més a la necessitat de TV3 de llevar-se la mala consciència sobre el tema que no pas d’aprofundir-hi, s’ha de reconèixer un cert coratge en el plantejament. El mèrit, però, no és de TV3, sinó de les consultes. Són elles les que l’han fet possible i les que estan situant el debat de la independència al carrer. És una bona resposta per a aquells que diuen que no serveixen de res.
