E, d’Esport; “L’esport català té un merescut prestigi dins i fora de Catalunya, gràcies al bon nivell dels seus esportistes i clubs. Quan es parteix d’un bon nivell tan alt i d’una tradició tan sòlida malgrat ser un país relativament petit, mantenir aquestes posicions i millorar-les és una tasca difícil i esforçada, molt més si es té en compte que en el món de l’esport s’incrementa dia a dia la competitivitat i la complexitat de la pràctica esportiva.” (Catalunya: estat de la nació, DDAA)
Johan Cruyff ja és l’entrenador de la selecció catalana de futbol i el debat ha explotat com una bomba de rellotgeria en els diaris digitals espanyols. Són veritables lliçons de filosofia política. Un treball teòric difícil de pair. És clar, un s’ha d’esprémer el cervell si vol intentar entendre per quins set sous ens entossudim en reclamar seleccions nacionals.
Per exemple, començant amb el debat sobre què és nació i nacional, n’hi ha un que diu: “Yo sigo sin aclararme con este tema. Supongo que lo de llamarse selección “nacional” es hacer el paripé ¿no?… porque claro, por ejemplo ¿dónde jugarán Xavi o Pujol? Se supone que no pueden jugar en dos selecciones “nacionales”. Entiendo que esto de la selección catalana es una tontería, que es lo mismo que si se juega un partido con una selección de jugadores aragoneses, o andaluces o… pero llamarlo selección “nacional” y enfocarlo como si pudiera competir el Mundial, es dónde me pierdo“. És clar, el dubte és gran i és normal que l’anònim es perdi: on jugaran Xavi i Puyol? Per això, una ànima cibernètica respon: “Nación se emplea con variados significados: Estado, país, territorio o habitantes de ellos, etnia, pueblo y otros“. Voilà! Sort en tenim d’aquest crack que ho aclareix! Quan parlem de nació tant ens podem referir a un estat com també a altres definicions més adequades com ètnia, que ningú es preocupi allà a la caverna.
Però seguim endavant perquè hi ha comentaris que volen posar pau davant d’altres d’innombrables que porten, per dir-ho d’alguna manera fina, excessius adjectius qualificatius que no recull el diccionari: “Pero qué más os da si Catalunya juega unos partidillos al año o no. Las Selecciones Autonómicas tienen todo el derecho de jugar partidillos amistosos durante el año al igual que lo tiene España de jugarlos también“. A aquest el felicitem perquè reconeix que “unos partidillos amistosos” no fan mal a ningú. Malgrat tot, no tothom comparteix aquesta visió i, de forma solidària, ens animen a seguir el camí: “A mi me gustaría que saliera de la liga el F.C. Segundon (para los que no lo sepan es el remolque del madrid, osea F.C. BARCELONA) y de la champions y de todas las demás competiciones e hiciese su liga y se llamase “liga independentista” jajajaja me parto con los de las selecciones autonómicas, me parecen absurdo. Dadle la independencia ya y les ponemos un muro como en berlín pa que no nos peguen la tontería“.
De tots, qui fa diana és el següent: “Se ha escogido a Johan porque es una imagen mundial, y ahora mismo habrá mucha gente que sepa que dentro de España hay una nación, y que se preguntarán que tendrá esa nación para que Johan la dirija. Ni métodos ni niños… es un movimiento de dar a conocer Catalunya. Si no mirad como os estáis poniendo de excitados solo en este post, imagínate en el resto del mundo“. Doncs sí. Totalment d’acord. Cruyff no necessita cap mena de presentació internacional. I això, sigui encertat o no, funciona. La pàgina web de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes ja explicava ahir que el ressò mediàtic és global. Entre d’altres, el New York Times amb l’article Johan Cruyff Appointed Catalonia Coach, un diari que, per cert, també va informar de la consulta independentista d’Arenys de Munt.
