Si no fos pel fanatisme del seu voluntariat -que els causa accidents com el del càmera de Telemadrid-, caldria reconèixer que l’estratègia unionista contra el llaç groc els ha donat un cert rendiment. Amb una força mínima de, potser, mig centenar de persones, han obtingut prou presència mediàtica com per permetre a Pedro Sánchez col·locar la “negociació entre catalans” com si fos un escenari necessari i convenient. Al capdavall, aquesta és l’estratègia de fons de l’Estat; aconseguir situar l’unionisme provincial i provincià com a interlocutor d’un hipotètic diàleg que deixés Catalunya -com a màxim- en el punt de partida de comunitat autònoma de règim comú.
Però la tossuda realitat és que l’unionisme està a anys llum del nivell de mobilització i hegemonia social i intel·lectual de l’independentisme. Aquest diumenge, a Terrassa, el 50è aniversari de Josep Rull ha mobilitzat milers de persones que omplien la Plaça Vella fins dalt. Hi ha hagut actuacions, pancartes, consignes compartides i, fins i tot, han aparegut els capgrossos que representen els consellers terrassencs Rull i Puig, homenatjats per la cultura popular aquesta darrera festa major. Res de tot això és a l’abast de l’unionisme militant, que haurà de sobreactuar arrencant amb un cúter, si poden, els llaços que quedin un cop acabada la festa.
L’interlocutor de l’independentisme català és l’Estat espanyol, no pas els voluntaris de províncies que treballen per a Madrid. I, en la mesura del possible, l’escenari sobre el que cal actuar és l’internacional, tal i com estan comprovant Llarena i els seus col·legues del tribunal més suprem i menys europeu d’Europa. Fora d’això hi pot haver empentes i insults, però no pas política. El cúter és cutre. I lamento el barbarisme i la barbàrie.
