El curiós cas de la Sra. Colau

El temps transforma les seves veritats a mesura que les eleccions s’acosten.

Crida l’atenció això de tenir una alcaldessa de Barcelona que arriba proclamant unes coses, manté tan com pot la tesi original però la va desdibuixant amb el pas del temps i, a prop de les eleccions, es rendeix públicament i engega polítiques en sentit contrari.

La trajectòria municipal de Colau em recorda “El curiós cas de Benjamin Button”, aquella interessant història de F. Scott Fitzgerald, protagonitzada al cel·luloide per Brad Pitt, en la qual neix vell i creix fent-se jove, després nadó i acaba morint el dia que arriba a estar tal com hauria d’haver nascut. L’obra és una bonica fantasia sobre el destí i el pas del temps, i una reflexió sobre la vida amb l’objectiu de distreure el personal. En canvi, el govern municipal que camina cap enrere a mesura que passa el temps no és cap fantasia, sinó una realitat palpable expressada amb llum i taquígrafs, però coincideixen en una cosa: en la voluntat de distreure el personal.

L’endemà de l’incendi de Notre-Dame vaig veure un tuït irònic que deia: “Ada Colau incendiando la Sagrada Familia para poder decir que a ella también se le ha quemado una catedral”. Feia referència a una altra característica del seu comportament: mimetitzar-se amb esdeveniments que troba interessants des del punt de vista d’imatge, de manera que quan va a un acte contra la violència masclista “confessa” que essent ja alcaldessa es va sentir assetjada quan la van piropejar, o quan té a l’abast Alexandria Ocasio-Cortez -l’exitosa Congressista del Bronx- s’esgargamella davant les càmeres dient que són ànimes bessones que lluiten contra el sistema, o quan assisteix a les jornades del moviment post identitari Queer revela que ella també és bisexual.... Una crack del mimetisme com a tècnica per generar relat i tapar contradiccions. La seva comunicació política es basa en el transformisme i l’aparença, en combinació amb la crítica descarnada a qui no comparteix les seves veritats.

El problema és que les seves veritats es transformen al llarg dels anys: ja en temps de descompte veiem com fan fora els manters -primer de la Plaça de Catalunya i ara de la zona portuària- després d’haver estat quatre anys deixant que el problema campés per lliure, mai millor dit. I sense resoldre’l, evidentment.

Quan la victimització ha augmentat vertiginosament a la ciutat, oblida el seu vell argument de que la Guàrdia urbana és un col·lectiu repressor que cal fuetejar i explica que la inseguretat no és culpa seva sinó de la inacció dels Mossos d’Esquadra.

Una altra veritat transformada, també in extremis: el reconeixement que cal gestionar la “Marca Barcelona”. S’ha acabat el no-la-gestiono-perquè-no-em-dóna-la-gana. Vaja, que de cop i volta aquella teoria seva de que Barcelona no competeix amb el món per atreure talent ni inversions, fer-se sentir i respectar arreu, s’ha acabat de cop. Ara fa poc ha descobert que Barcelona ha de tenir una marca (imatge) ben posicionada, forta i respectada. Llàstima dels quatre anys perduts...

 

Trobaríem molts més casos similars, com ara el concepte d’smart city, que va ser tant maleït des abans de les eleccions, o el Mobile World Congress que ja no és un instrument pervers i malèfic.

Per què decideix contradir-se públicament tantes vegades? Només s’explica com a embolic fruit de pecats que venen d’origen. El seu programa, que estava “pensat” per a entrar a l’ajuntament i fer d’oposició, incloïa propostes per gesticular i prometre la lluna en un cove, però eren errors impossibles de dur a terme o directament fruit de la falta de reflexió.

Jugar amb l’efectisme de poca volada és perillós, perquè es pot girar contra tu i cada dia dels quatre anys de govern poden ser un maldecap. I llavors, avançant cap enrere, al final acabes declarant públicament just el contrari d’allò que vas dir.

El relat de ficció “El curiós cas de Benjamin Button” comença amb una frase: “Vaig néixer en circumstàncies inusuals” i acaba amb la mort del nadó de 80 anys, quan despengen el rellotge de Central Station. A la nostra realitat, el curiós cas de la Sra. Colau, el rellotge de la façana de l’ajuntament seguirà al seu lloc, però es posarà a zero el dia de les eleccions.

 

Comentaris