Fa un any, un dimarts d’octubre, a migdia, el rei Felipe VI d’Espanya (i últim de Catalunya?) va rebre a la Zarzuela el president del poder executiu, un tal «M punto Rajoy» que en teoria era aleshores la màxima autoritat de l’Estat. El «preparao» havia preparat, segurament amb un cop de mà de Letizia, un discurs per adreçar-se a la Nació Espanyola, la nació més antiga de la història de la humanitat. «El mensaje de un Rey a una Nación herida», segons els pilotes de la cort.
El president del govern no ho acabava de veure clar: un discurs televisat del monarca equivalia a reconèixer que el govern espanyol havia quedat superat pels esdeveniments a Catalunya. Però el rei es va quadrar, li va posar davant dels nassos el text del discurs i el president es va abaixar els pantalons, constitucionalment parlant. No va gosar tocar ni una coma. No va gosar prohibir-li sortir a la tele. Ni tan sols no va gosar fer de president.
Rajoy va actuar com el que era: un subordinat. El «jefe» era Felipe VI, emparat, des de les ombres de l’Estat, per l’altre rei, l’emèrit. Com que a Espanya la Constitució és infinitament flexible per a segons què, hi ha dos reis i dues reines, igual que a Catalunya hi ha dos presidents i tots plegats anem fent sense massa manies.
Aquests dies ha sortit a la llum el relat d’aquella trobada, com si fos la cosa més normal del món: una anecdòtica picabaralla sense més importància. El focus es posa, interessadament, en les interioritats d’una reunió que podem imaginar més aviat tensa, i no en el contingut del discurs. No tant perquè es tractava d’una declaració de guerra als catalans rebels i emprenyadors de tota la vida, com perquè en realitat constituïa una declaració sorprenentment sincera sobre on rau l’autèntic poder suprem. No, no el té el poble espanyol, ni tampoc no és del Congrés ni del Senat, ni tan sols del govern. El poder de veritat és a les mans del rei, és propietat del rei: el seu pare el va rebre de Franco, per si ens n’havíem oblidat.
A l’hora de la veritat, qui mana és el rei. Qui ordena llançar totes les armes de l’Estat contra els sediciosos és el rei. Qui empara els jutges i fiscals és el rei. Qui valida les hòsties del primer d’octubre és el rei. Qui dóna llum verda a les presons i els exilis, a la venjança i a l’escarment general, és el rei. Qui és el cap suprem dels militars i els paramilitars és el rei.
A Rajoy ja li anava bé, és probable, tot i que es feia evident que quedava desautoritzat automàticament. Però no importava massa: si domines el relat dels mitjans de comunicació majoritaris, no és massa difícil presentar aquella reunió a la Zarzuela com una mostra de coordinació i complicitat institucional per salvar Espanya i el que més convingui. Tampoc no té massa dificultat posar l’accent en la gran mentida: va ser Rajoy qui va donar llum verda al rei, no el rei qui va imposar-se a Rajoy.
El relat oficial, aquest que ara ens volen vendre, permet intuir la veritat. El rei no va demanar permís a Rajoy ni Rajoy no va demanar al rei que sortís a la tele a defensar la pàtria. Felipe VI va decidir, pel seu compte, actuar com a amo i senyor de l’Estat espanyol. Això sí, va tenir la delicadesa de preservar les formes: li va deixar llegir el discurs a Rajoy.
Segur, segur, que mentre Rajoy llegia en silenci aquell text duríssim, carregat d’odi i de poder absolut, de menyspreu als carallots que creuen encara que el rei regna però no governa, ell va recordar aquella nit del 23-F, quan era un nen al costat del seu pare i va aprendre com funcionen les coses a Espanya i qui mana de veritat.
Són coses de família: el fill ha sortit al pare i ha aconseguit el seu propi cop d’estat. El de la nit del 3 d’octubre del 2017, quan va enviar un missatge claríssim a una societat molt poc exigent pel que fa a la qualitat de la seva democràcia: aquí mana el rei, aquestes són les ordres, tots ferms i cap a Catalunya, a lluitar per la corona i quan torneu a veure si recordeu aquella cançó tan entranyable: «De Cataluña vengo de servir al rey…».
Qui vulgui trobar la porta de sortida ignorant l’acte de vassallatge i de submissió de Rajoy (no ho dubtem, Sánchez hauria fet el mateix, potser amb més estil) s’equivoca de porta i de camí. Aquell dimarts que no oblidarem, després d’aquell diumenge que tampoc no oblidarem i de tants dies de setembre i octubre que quedaran gravats a foc, es va televisar un cop d’estat. I a més, molt més de mitja Espanya, li va semblar la mar de bé. Oblidar-ho i perdre’ns en floritures és la millor manera de no anar enlloc.
