El conseller Castells planta cara

"CiU, ERC i ICV haurien de reaccionar amb rapidesa i unir-se a aquesta Solidaritat Catalana (1906) proposada per Castells"

El conseller d'Economia, Antoni Castells, sempre ha estat una rara avis dins el complicat món dels socialistes catalans. Representant destacat del sector autoanomenat catalanista –juntament amb noms de la primera línia política com Ernest Maragall o Montserrat Tura, i d'altres que són a la reserva activa com Jordi Valls, exconseller de Treball i Indústria, exalcalde de Manresa i actualment president del Port de Barcelona--, home amb opinions pròpies, pare de la fórmula de la primera cessió del 15% de l'IRPF a les autonomies i, en la seva joventut, autor de la lletra de cançons cantades per Lluís Llach, ha fet un pas endavant per contribuir a salvar la dignitat d'aquest país, amenaçada pel menyspreu dels dos grans partits espanyols (PSOE i PP) i pel tribunal polític que pretén perpetrar un nou Decret de Nova Planta amb l'Estatut, el Tribunal Constitucional. Clar i català, el Constitucional no està només maquinant per esmenar l'Estatut d'Autonomia del 2006 aprovat pel Congrés dels Diputats i en referèndum pel poble de Catalunya –com molt be diu Castells, el que va aprovar el 30 de setembre el Parlament de Catalunya no és l'Estatut que ara està amenaçat sinó un de molt més ambiciós que ja va ser esquilat al seu pas per la Cambra Baixa espanyola-- sinó que està, de facto, modificant a la baixa, reinterpretant i expulsant de l'imaginari constitucional allò que fins ara hi havia tingut cabuda, sobretot, temes relacionats amb el català.

El pas que ha fet el conseller Castells ha estat proposar un front comú de diputats catalans al Congrés de Madrid per defensar l'Estatut. Un front de 39 diputats (25 del PSC, 10 de CiU, 3 d'ERC i 1 d'ICV) per plantar cara a l'Estat amb un mandat inequívoc: "Aquí –diu Castells—no es farà res si no és comptant amb els diputats que defensen l'Estatut". El posicionament és valent i, vull pensar que sincer. És forçar els 25 del PSC que ni aquesta legislatura ni mai en 30 anys han trencat la disciplina de vot del PSOE a que ho facin. Però també és generar un conflicte polític i institucional sense precedents que hauria de tenir una resolució favorable als interessos dels ciutadans d'aquest país. Seria inimaginable pensar que l'Estat pot restar impassible davant la manifestació unitària de descontentament, de sensació de maltractament, d'humiliació i de traïció de Catalunya. Seria tant com enviar el missatge que el model aprovat pels catalans no té cabuda en aquesta Espanya; seria tant com sembrar, regar i fertilitzar el sentiment secessionista.

CiU, ERC i ICV haurien de reaccionar amb rapidesa i unir-se a aquesta Solidaritat Catalana (1906) proposada per Castells. Aquesta pot ser una via potent, continuadora de la pactada aquesta setmana per Montilla i Mas al Parlament de Catalunya, però que té la virtut de traslladar directament el problema al cor de l'Estat, el Congrés dels Diputats. I perquè la Cambra Baixa tracti aquest tema només cal que un grup parlamentari o 15 diputats presentin la proposta. Per tant, factible ho és.

Aquesta és una molt bona oportunitat perquè Catalunya faci sentir la seva veu amb força i remogui els fonaments d'un Estat que comença a encarcarar-se perillosament i a mostrar símptomes involutius. També és la gran oportunitat del PSC per fer-se fort davant el socialisme espanyol (cal recordar-ho, Rodríguez Zapatero és president del govern gràcies als 25 diputats del PSC, sense ells qui tindria majoria seria Mariano Rajoy) i per demostrar amb fets i no només paraules que quan és imprescindible –com ara-- la defensa dels interessos de Catalunya és la seva primera prioritat.

Si el PSC donés l'esquena al conseller d'Economia (Ernest Maragall ahir el va recolzar, tot i que aquesta mena de posicionaments del conseller d'Educació sempre s'han de posar en quarantena), si es negués a plantejar el conflicte directament al Congrés, si no activés els seus 25 diputats a Madrid, Antoni Castells quedaria en una difícil situació --tant dins el seu partit com dins el govern tripartit de la Generalitat—molt delicada i de incerta resolució.

Si el conseller Castells no s'arruga i manté el seu posicionament explicitat ahir davant els micròfons de Catalunya Ràdio, si no es desdiu, ni rectifica, ni abaixa el cap –com va fer en el seu dia el conseller Maragall—mantindrà la seva credibilitat intacta, es convertirà en un referent a tenir en compte després de les eleccions d'aquesta tardor però, a més, ningú no li podrà retreure mai que quan el país ho necessitava ell no va saber estar del cantó que tocava.

 
 

Comentaris