De tot el que ha passat en aquesta profunda crisi política entre Catalunya i Espanya, segurament el que costa més d’explicar és l’actitud estrictament colonial que mantenen, impassiblement, les elits de Madrid. En qualsevol país d’Europa, manifestacions com les que s’han donat a Barcelona, ininterrompudament, des de l’any 2012 haurien mogut govern i partits cap a una negociació, per més distància que hi hagués en el punt de partida. Sempre hi ha massa interessos en joc com per jugar amb foc durant tant de temps.
Però no. Les manifestacions són ignorades, el conflicte es nega i els possibles interlocutors són represaliats. És més, els catalans són tractats com a éssers infantiloides, fàcilment manipulables des d’una única televisió i enlluernats per uns líders indígenes corruptes i ignorants. En definitiva, un dibuix fàcilment encabible en qualsevol de les vinyetes de Tintín al Congo.
És aquesta l’actitud que ens porta cap a un conflicte desitjat -o, almenys, no evitat- des de Madrid, que tenia i té totes les possibilitats per obrir una negociació, però que s’ha negat fins i tot a asseure’s en una taula amb els que dirigeixen les institucions catalanes.
L’octubre de 1952 Léon Petillon, aleshores governador del Congo belga, va escriure al seu govern dient que si no es feia res per incrementar els drets civils de la població indígena, en poc temps Bèlgica perdria la seva colònia més rica. En va. Vuit anys més tard naixia la República del Congo.
