“Ens ataquen des de fora”, Antonio Franco, periodista
El dictador va passar-se quaranta anys pregonant “el complot judeomasónico” contra el règim i Zapatero es refugia avui en la tesi que els mercats, els especuladors, els anglosaxons i les forces obscures del mal conspiren contra Espanya. Els defensors a ultrança del govern del PSOE s’apunten al mateix sistema argumental per salvar el sant del tarannà i llevar-li la responsabilitat que té davant de la desastrosa gestió de la crisi econòmica. La conclusió que ens volen vendre fa riure: Zapatero hi posa el coll però l’enemic estranger treballa per destruir-lo a ell i a l’euro i, de pas, enfonsar en la misèria tots els ciutadans del regne.
Que l’economia financera depèn de factors intangibles i vaporosos com la informació i la confiança és cosa sabuda. Que els mercats es mouen a partir de rumors també és més vell que l’anar a peu. Aquestes són les regles de joc, agradin o no. En aquest tauler, el paper de la política és introduir certeses contra les incerteses, fornir de seguretat un espai d’inseguretats, i mostrar solvència i solidesa davant d’aquells que posen i treuen capitals. Zapatero es pot queixar i repetir que voldria viure en un altre món, on les agències de qualificació no fossin tramposes i on els brokers de torn no maldessin per obtenir beneficis immediats, però no pot amagar l’ou i desviar l’atenció: què han fet i què han deixat de fer ell i els seus ministres per sortir del clot? Res de bo.
El repàs d’ineptituds és sobrer. Des de negar la crisi com qui és tocat de visions divines fins a presentar deu vegades el cotxe elèctric, passant per plans d’ocupació d’estil paternalista, Zapatero ha assajat totes les ximpleries al seu abast. Ho ha fet tot en el terreny de la fantasia, però res que pugui ser considerat digne d’un governant que observa la realitat i que s’arrisca de debò, deixant de banda els seus interessos electorals i la seva por a una vaga general.
Mentre el tòtila de la Moncloa ens porta cap els roquissars, els sindicats es dediquen a protegir els funcionaris i els treballadors de les grans empreses i obliden la resta de gent (però tenen temps per organitzar festivals de suport a Garzón), i la patronal espanyola, dirigida per un empresari tan poc recomanable com Díaz Ferrán, fa un paperot digne d’una confraria de dinosaures extraviats. Per arrodonir l’espectacle, no es pot dir que Rajoy sigui una alternativa gaire fiable. L’Espanya de les elits que prenen decisions fa pudor de peus i sembla disposada a fer el gran ridícul global.
El complot està de moda. “¡Santiago y cierra Espanya!”, criden els socialistes i els seus palmeros habituals. El general Franco, des de la tomba, es fot un fart de riure.
