Joan Laporta ha qualificat la política de fitxatges del Reial Madrid de “model imperialista” i té raó. I també la té quan diu que el club espanyol “està tenint emergències i ha de prendre riscos”. De fet, aquesta és la clau de tot. El Madrid és un club esportivament humiliat i psicològicament trencat que necessita compensar amb diners el profund complex d’inferioritat que pateix davant del Barça. I no sols perquè el Barça ha estat infinitament superior fins a ser definit per la premsa internacional com el millor club del món, sinó perquè tot el planeta ha estat testimoni d’aquesta superioritat. Això és el que de debò ha enfonsat el Madrid: que tothom ho veiés. Es comprèn, per tant, que hagi acollit l’arribada de Florentino Pérez com la d’un messies que li netejarà la ferida i el guarirà de tots els mals que pateix.
El problema és que el Madrid no pot construir un equip amb paciència, racionalment i des de baix. No pot perquè té pressa i necessita fer-ho des de dalt, saltant-se tot el procés. Per això malda per compensar a cop de talonari el dèficit esportiu que arrossega, per això es gasta 160 milions d’euros en fitxatges i s’endeuta per valor de 500 i per això es dedica a fer declaracions prepotents i extravagants, com ara “farem un equip espectacular”, “farem un equip amb els jugadors indiscutibles del món” o “farem que el Madrid es converteixi en el millor club de futbol del segle XXI”. D’això se’n diu aires de grandesa. Són els aires galdosos de l’esnob que en lloc de disciplinar-se per obtenir l’esveltesa que somnia opta per la cirurgia estètica. És la mateixa praxi que segueixen les estrelles de la premsa del cor quan una rival atreu totes les portades. Per contrarestar-ne l’efecte, fan ostentació del seu poder adquisitiu. Mai no s’adonen que el diner és com el gall dindi: així que estarrufa la cua, ja se li veu el cul.
Arribats aquí, crec que Joan Laporta no hauria de caure en el parany de respondre aquestes provocacions. El Barça és ara mateix el gran referent mundial i tot el que digui o deixi de dir el Madrid no li ha de fer ni fred ni calor. Cada cop que el Barça parla del Madrid, li dóna oxigen, alleuja el seu complex de petitesa i aconsegueix que la premsa parli d’ell. És la seva manera d’intentar guanyar als despatxos dels bancs allò que no pot guanyar als terrenys de joc. Cal comprendre-ho, tanmateix. Ha de ser dur, molt dur, admetre que els millors jugadors del món, Messi, Iniesta i Xavi, són jugadors del Barça i sorgits del planter. Consegüentment, si el Barça vol fer mal al Madrid, ha de mirar-se’l amb indiferència. No hi ha antídot més poderós contra el qui vol cridar l’atenció.
