Sento per la ràdio que el 43% dels jutges i fiscals que treballen a Catalunya han fet vaga, aquesta setmana. Es tracta d’una xifra notablement inferior al 60% dels que n’han fet a la resta de l’estat. I penso que disset punts de diferència, en el percentatge, són molts punts. Em demano, llavors, quin deu ser el perfil ideològic dels magistrats, jutges i fiscals destinats a Catalunya, bo i recordant l’encara baix índex de catalans que han fet l’opció professional de la carrera judicial. El paper de jutges-polítics tan ben interpretat per una colla de magistrats i fiscals, situats a les altures del poder judicial, no hauria de fer-nos oblidar que n’hi ha pel cap baix la meitat dels que tenen la mateixa professió que, ras i curt, exerceixen la professió per a la qual es van formar: jutges. I són, precisament, aquestes les persones que van fer l’aturada i van plantar-se davant dels diferents jutjats i institucions judicials. Ja fa temps, TV3 va fer un reportatge molt detallat de les condicions en què havien de dur a terme la seva tasca, condicions que deixaven al descobert un dèficit enorme, històric, de recursos, mitjans i personal. Expedients amuntegats que presagien retards inconcebibles, despatxos sense ventilació, ni calefacció, escassetat de personal, dependències en edificis en un estat lamentable, etc. I són aquests jutges els que han de fer front a la realitat de cada dia, lluny del focus mediàtic del conflicte polític.
El franquisme, tan present i tan viu a la societat espanyola, ha deixat una herència abundosa en l’estament judicial. La magistrada Mariscal de Gante, la mateixa que ha condemnat Artur Mas i tres membres del seu govern, havia estat ministre de Justícia amb Aznar, el seu pare era jutge del franquista Tribunal de Orden Público i el seu germà és el comissari de policia que, recentment, ha invitat el torturador franquista Billy el Niño a una recepció oficial en una comissaria. Alguns jutges s’han atorgat una funció salvífica de la unitat de la pàtria, en considerar que els polítics no se’n sortien prou. I per aquest motiu no ha de fer estrany que hi hagi magistrats que considerin que l’estat de dret ha de basar-se no pas en els drets civils propis d’un sistema democràtic, sinó en la unitat d’Espanya, en la integritat territorial de l’estat. Semblantment, hi ha comandaments policials que creuen que la convivència ciutadana ha de passar sempre a segon terme, davant el compliment de la llei. Aquesta escala de valors és prou representativa de l’escassa cultura democràtica d’elements tan representatius de l’estat com ara el judicial o el policial.
Si ja hem vist una justícia venjativa amb els polítics catalans -i el que ens espera encara per veure-, l’espectacle del Tribunal Suprem amb el tema de les hipoteques ha estat un escàndol majúscul. Constatar com l’òrgan que haurà de jutjar els polítics catalans és el mateix que protagonitza aquestes pràctiques tan barroeres, de tan poc nivell, de tan poca serietat i tan sotmeses al poder financer és enormement preocupant. No ho és menys el darrer episodi a l’entorn de la futura presidència del mateix Suprem. Per cert, suprem en què? L’espectacle denigrant de fer públic el nom del futur president, abans de conèixer la identitat dels 20 vocals que figura que hauran de votar-lo, és una veritable vergonya. Aquesta potineria política tan habitual per la zona alta del poder judicial és impropi d’un estat amb cultura democràtica. És lògic, doncs, que el Grup d’Estats Contra la Corrupció (Greco) acabi de tornar a criticar Espanya per la manca d’independència judicial i que aquest estat, al qual encara pertanyem la majoria de catalans, figuri en el lloc 25 dels 28 estats de la Unió Europea, a la cua, per tant, de la independència judicial en relació a altres poders. Fins i tot un centenar llarg de catedràtics de dret espanyols han hagut der sortir al pas dels delictes inventats que acusen, falsament, de rebel·lió i sedició els líders independentistes. Avesats a controlar la justícia, sense manies, per davant, ara no se’ls arronsa el melic a l’hora d’afirmar que la controlaran per darrere, en whatsapp sincer atribuït inicialment al senador Cosidó -ex Director General de la policia en plena “operació Catalunya”, el 2011-2016-, però, segons altres fonts, d’autoria adjudicada ni més ni menys que a Rafael Catalá, darrer ministre de Justícia del PP. Uffff, alguna cosa fa pudor de podrit a Dinamarca, va escriure Shakeaspeare. No devia conèixer Espanya…
