El cava s'acaba

"Els elaboradors catalans van caure en el parany d'acceptar una denominació d'origen sense origen ni denominació"

La crisi del cava té les culpes molt repartides. És cert que, des de fa dècades, les grans empreses han optat pels grans volums a preus baixos i que això ha situat els escumosos catalans a la cua dels indicadors de qualitat en els mercats internacionals, per darrere dels xampanys francesos i els proseccos italians. També és veritat que els elaboradors més importants, amb la col·laboració de la DO Cava, han apostat per esborrar la identitat penedesenca del producte per tal d'adoptar una forçada aparença espanyola, en la versió més cañí. D'aquí els anuncis de cava amb toreros i personatges de moda al circ dels canals privats de Madrid. Tot plegat li ha generat al cava català una imatge pèssima de producte barat apte per a no gaire més que un bríndis per Cap d'Any mentre es comenten els centímetres quadrats del vestit de la presentadora.

 

Però si hi ha una culpa bàsica, aquesta recau en l'Estat espanyol. Els elaboradors catalans van caure en el parany d'acceptar una denominació d'origen sense origen ni denominació. La DO Cava aplega territoris tan llunyans entre si com Extremadura, la Rioja, País Valencià, Navarra, País Basc, Castella-Lleó i l'Aragó, passant, naturalment, per Catalunya. Són punts inconnexos que no tenen res en comú, més enllà de qué pone en tu DNI. El resultat, un desastre.

 

 

I, per si fos poc, molts d'aquests productors exòtics -extremenys, sobretot, però també aragonesos i valencians- s'han dedicat a viure del boicot catalanòfob, col·locant els seus productes més que dubtosos al consumidor espanyolista exaltat per l'a por ellos. Això ha causat una guerra ridícula entre aquests cellers patriòtics, que volen incrementar la seva superfície de vinya i la majoria de les marques catalanes, que intenten -sense èxit- limitar la producció i incrementar qualitat i prestigi.

 

En definitiva, els vins escumosos catalans no poden continuar depenent de Madrid sense que això els arrossegui al desastre. Hi ha alternatives, algunes amb una certa trajectòria. La revolta dels pagesos no és més el símptoma més evident d'una malaltia que requereix cirurgia dràstica per a no ser terminal.

 

Comentaris