El cas Pujol, un circ que fa plorar

Madrid es frega les mans observant com entre els mateixos partits polítics catalans i mitjans muntem un veritable sidral mediàtic

La reina Sofia, lògic, cansada de conviure i suportar un munt d'infidelitats del Rei Joan Carles, es podria divorciar. Jo l'animo a fer-ho, encara té uns anys al davant per exercir de dona lliure i feliç, una manera de viure que poc coneix. A més, imagino que amb un membre menys a la "família real", aquesta ens sortirà menys cara, oi? Bé, potser, si el seu futur ex li ha de passar una pensió compensatòria, ens sortirà a tots plegats més car el farcit que l'indiot? Ho hauriem de mirar, però tampoc és un merder que em preocupi massa, sincerament.

Ara, el que sí toca és abocar merda a Catalunya i posar en marxa el ventilador a màxima potència i velocitat. Ara, afers com "Barcenas", "Nóos", "Palma Arena", "Gürtel"... semblen insignificants. Inexistents. És més, des del 25 de juliol, els catalans i espanyols només mengem cas Pujol. Aquest estiu m'ha sorprès aquest assetjament exagerat per part de la premsa al president, muntant guàrdia a la seva casa d'estiu, a Queralbs, tot i que Pujol va fer unes declaracions i va anunciar que serien les úniques.

Tot plegat semblava més un seguiment tipus Belén Esteban ("la princesa del pueblo")... Amb paparazzis pendents si l'exlíder de CiU vestiria texans, pantalons curts, polo, camisa o si faria mala o bona cara... Cada dia hem vist imatges de Pujol als telediaris i també a programes menys informatius. Suggereixo que tots plegats es posin d'acord i el convidin a un programa de televisió que s'emeti per totes les cadenes a l'hora. El podria entrevistar en Josep Cuní mentre Jorge Javier Vazquez li fa la prova del polígraf sota l'atenta mirada de Pilar Rahola... Si del que es tracta és de fer espectacle, fem-lo bé i amb els millors!

És evident que Jordi Pujol no ha fet les coses bé, ni ell, ni la seva dona, ni els seus fills. I ho ha reconegut tard. Jo no estic a favor ni en contra de les comissions parlamentaries, però el que si sé, és que no serveixen de massa res. No oblidem els intensos i preparats interrogatoris del diputat David Fernández (CUP) als ex banquers. Van ser una autèntica presa de pèl i una total falta de respecte als catalans perquè, no oblidem, que els polítics ens representen a nosaltres (tot i que de vegades no ens representen com voldríem i, per tant, ens sentim poc o mal representats...). Unes compareixences que van servir per posar de manifest que aquests banquers eren, com a mínim, uns impresentables i uns maleducats.

Les compareixences parlamentàries entre polítics són útils perquè els diferents partits intentin esgarrapar vots mentre fan un acarniçament de l'adversari, esquitxant que alguna cosa queda, però sense arribar al moll de l'os. No tenen cap validesa jurídica.

Espectacles parlamentaris de banda, són els jutges qui realment han de sentenciar si uns o altres (polítics, empresaris, etc.) són uns lladres i com han de pagar pel mal i els enganys que han fet a la societat. Si féssim una enquesta sobre la justícia que tenim, sortiria per una àmplia majoria l'opinió generalitzada que aquesta és molt lenta, dolenta, parcial i, per tant, injusta. Quina contradicció, oi? Tenim una justícia injusta.

Però és clar, per parlar del sistema judicial hem de parlar de nou de política i polítics. La justícia no té prou recursos i està polititzada. No anem bé. El poder judicial hauria de ser independent i no ho és, la política està al darrere. Fins que els polítics, tots ells (no només PP i PSOE), no es posin d'acord i pactin fer un sistema judicial òptim, amb recursos, àgil i imparcial, no farem res de bo. Continuarà la corrupció a l'empresa, a la política, a la "família real"... No ens en sortirem. Els processos s'allargaran (què fa encara en Millet a casa seva?) i els aforats i els indults hi col·laboraran. I qui dia passa any empeny.

I qui pensi que mantenir o no viva la flama del sentiment independentista depèn del cas de la família Pujol, està ben equivocat. De fet, és una bona oportunitat per fer net; llàstima, això sí, no haver-ho fet anys enrere. Ara Madrid es frega les mans observant com entre els mateixos partits polítics catalans i mitjans muntem un veritable sidral mediàtic amb tot plegat: comissions parlamentàries, rodes de premsa, portades de diaris, editorials, articulistes d'opinió, tertúlies a la ràdio i televisió... Tot un circ dels que fan plorar. I ells, des de l'altre costat del pont aeri, fent d'espectadors mentre ens tiren tomàquets!

 
 

Comentaris