La Comissió Europea, presidida per Jean-Claude Juncker, investigarà Luxemburg per haver ofert acords fiscals molt favorables a grans empreses. França, Alemanya i els Països Baixos s’han mostrat indignats pel comportament del Gran Ducat. Tot i això, no està clar encara si el que ha fet Luxemburg és il·legal a Europa.
La gràcia és que aquests països -i gairebé tots els altres, excepte el Regne Unit i Hongria- van votar a favor de Jean Claude Juncker com a president de la Comissió Europea. I qui era el president de Luxemburg quan aquests tractes dubtosos es van dur a terme? Jean-Claude Juncker.
Podem preparar les crispetes, perquè assistirem a l’espectacle de la Comissió Juncker investigant el Primer Ministre Juncker. L’agència Bloomberg i altres mitjans ja han demanat la dimissió del líder cristiano-demòcrata.
Juncker, per cert, va adoptar una posició molt clara contra l’entrada d’una Catalunya independent a la Unió Europea ja abans de les eleccions, però això no va impedir que l’eurodiputat d’Unió Democràtica de Catalunya, Francesc Gambús, votés a favor de la seva elecció com a president de la Comissió. Unió, sempre a punt per confraternitzar amb el poder, deia en un comunicat:
“L’elecció de Jean-Claude Juncker com a candidat a presidir la UE és una bona notícia per a Europa i per als seus valors”
Ai, l’hemeroteca… Juncker no tenia grans defensors, però va aconseguir no tenir detractors prou potents per frustrar la seva candidatura al lideratge del Partit Popular Europeu. Una enquesta d’abril deia que només un 9% d’europeus el coneixien, tot un símbol de l’opacitat comunitària. Tanmateix, Juncker deia que volia uns Estats Units d’Europa, i la seva nominació es va vendre com un altre pas cap a l’Europa Federal. Això va passar per sobre qualsevol altra consideració.
Estic a favor de la lliure competència, per això penso que estats i regions han de tenir la possibilitat de pujar o baixar impostos a conveniència, i també n’han de sofrir les conseqüències quan no són prou responsables. Com als Estats Units, on no tenen aquest problema perquè cadascú posa els impostos que vol i, si es passa, fa fallida, mala sort.
Però aquesta Europa, que oficialment té un discurs igualitarista implacable, ha fallat en totes les ocasions que ha tingut ocasió d’aplicar-lo. Grècia va mentir a les estadístiques oficials i gairebé trenca l’euro, però la Unió Europea va preferir mantenir-la dins i rescatar-la dos cops (alerta que aviat arribarà el tercer). Espanya i Itàlia han gaudit de solucions ad hoc pels seus problemes financers a càrrec del Banc Central Europeu.
I, vinga va… Tothom sap que Luxemburg és una mena de paradís fiscal dins la Unió Europea, on van a parar bilions d’euros que fugen dels “inferns” fiscals francès, belga i alemany. Fins i tot els eurodiputats tenien el seu fons de pensions a Luxemburg per poder-se estalviar els impostos draconians de Brussel·les. També ho és Irlanda, que manté un impost de societats del 16%, la meitat de la mitjana europea.
En realitat, s’acusa Luxemburg no per la seva política fiscal general, sinó per donar condicions especials a empreses particulars. Però, precisament, això és pràctica comuna, més o menys velada, a tot Europa. Només cal recordar la subhasta pública a què es va sotmetre la instal·lació d’Eurovegas, una competició entre Catalunya i Madrid en la qual es van prometre tot tipus de regalies fiscals.
Perquè la competència existeix i, si es prohibeix, s’expressa amb subvencions, com a Espanya.
