Amb la manifestació d’aquest diumenge, el sobiranisme català ha demostrat dues coses. La primera, que manté l’extraordinària capacitat de mobilització que l’ha caracteritzat com a mínim des de l’any 2010. I la segona -tant o més important- és que les represàlies de l’Estat estan reduint el perímetre social de l’unionisme, fins el punt que el PSC haurà d’explicar, clar i català, per quina raó prefereix manifestar-se al costat de Societat Civil Catalana i el PP abans que amb la UGT i CC.OO.
Tot plegat, posa en qüestió la propaganda del pla Zona Especial Noreste -un document que percebem i que algun dia coneixerem-, que donava per acabat el conflicte un cop aplicat l’article 155 contra les institucions catalanes. Però, diguin el que diguin el govern i els mitjans de Madrid, el resultat del 21D, sumat a la derrota judicial europea i al manteniment del suport social a l’independentisme fan que la posició política de l’Estat espanyol sigui cada cop més complicada.
Queda la jugada final. Si el súperjutge Llarena no aconsegueix espanyolitzar la justícia europea, la iniciativa tornarà a mans de Carles Puigdemont i l’exili. Tenen diverses opcions i la prioritat, per ara, és formar un Govern. Però tampoc no cal descartar unes eleccions que, vista la capacitat de mobilització d’un i altre espai, podrien retornar el primer lloc a l’independentisme i reforçar la majoria parlamentària. I, qui sap, potser seria viable assaltar la majoria en vots que podria proporcionar un diumenge, assolellat i platgívol, del mes de juliol.
