El caos que va viure l’aeroport del Prat durant pràcticament 30 dies d’aquest estiu ha estat una expressió extraordinàriament gràfica de com la concepció de l’Espanya centralista i radial és un pèssim negoci per a Catalunya. Durant aquells dies es posà de manifest que des de la llunyania d’un despatx d’una empresa com Aena, ubicada a Madrid, no es poden gestionar correctament 47 aeroports: la distancia et fa insensible a la gravetat del problema, porta a reaccionar tard i provoca greus prejudicis privats i públics. Tot plegat extremadament agreujat per l’amenaça terrorista en grau quatre sobre cinc que viu i vivia aquells dies Catalunya.
Durant aquelles setmanes es posà de manifest que els gestors del model centralitzat d’Aena van optar per infravalorar l’esforç econòmic imprescindible que tocava fer en matèria de seguretat del Prat: d’aquesta manera es va adjudicar l’any 2016 a una empresa privada per tal que gestionés aquests serveis, amb una licitació clarament per sota de les necessitats d’un servei tan fonamental i en el qual no s’hi val regatejar. Durant aquells dies es tornà a evidenciar que Aena ha tingut com objectiu afavorir el gran hub de Barajas, en detriment del Prat i la resta d’aeroports de l’Estat. Les xifres d’inversió ho posen de manifest de manera ben punyent. En matèria de seguretat privada, amb un nombre de passatgers prou similar, a Barajas es gasta 1,9 vegades més que al Prat.
Durant aquells dies es posà de manifest que la gestió d’Aena, extremadament orientada a millorar el seus comptes d’explotació fruit de la presència en el seu accionariat de fons d’inversió, va jugar amb el petits marges econòmics que es podien derivar de l’estalvi en matèria de seguretat, a costa de les condicions laborals dels treballadors de l’empresa que havia guanyat el concurs. Durant aquells dies es posà de manifest que una demanda transversal, àmpliament compartida per la societat civil i totes les administracions del país, de colors polítics ben diferents i que s’expressà amb molta claredat en l’acte de l’IESE de 2007 que reclamava el traspàs de la gestió a les autoritats de Catalunya i Barcelona i el món econòmic del país, ha estat absolutament menyspreada pels governs espanyols. Aleshores es va perdre una enorme oportunitat per avançar de manera ben pragmàtica en una concepció de l’Estat espanyol de tall clarament europeu, modern i funcional.
Certament, en el caos del Prat d’aquest estiu podem trobar la síntesi del “català emprenyat” de què parlava l’Enric Juliana fa més d’una dècada; dels fracàs dels esforços reformistes i modernitzadors de la política i la societat catalanes en matèria d’infraestructures des dels principis dels anys 2000, i de la frustració pràctica que suposà l’Estatut de 2006 com a salt endavant en l’autogovern del país. El caos del Prat exemplifica molt bé per què som tants els que aspirem a una nova connexió directa amb Europa i la resta del món sense haver de passar per Barajas.
Carles Campuzano és el portaveu del Partit Demòcrata al Congrés
