El candidat

"Sempre he pensat que el dia que Mas fou substituït per Puigdemont començà el nostre veritable malson. Parlo del moment en què tot plegat va deixar de ser seriós i va esdevenir una pantomima grotesca"

Per ensumar que Joaquim Torra i Pla no és el candidat idoni per superar l'actual situació política catalana no calia recordar la seva obra literària o els seus tuïts de fa uns anys. Aquesta estratègia parlamentària (certament propera a la taverna, en paraules d'Eduard Pujol) utilitzada per alguns partits polítics, a més de fer tan flac favor a l'hemicicle com les vestimentes d'algunes senyories (quasi en xandall front uixers impecables), era en aquest cas sobrera. És a més ridícul que qui no arrisca res per no haver mai escrit una ratlla de pròpia mà es permeti fer girar el debat d'investidura entorn a altra cosa que el discurs mateix, vist totes les oportunitats de crítica que n'oferia. Amb el discurs n'hi ha prou per saber que continuem en la mateixa casella d'aquest dramàtic joc de l'oca, i que un seguit de circumstàncies permeten albirar que o aquest President rebrà el sobrenom de "El breu", o senzillament no arribarà a ser-ho (mentre escric això encara som a expenses de saber si les CUP votaran contra Torra o s'abstindran; de la resta ha quedat clar què votaran en bloc, d'acord amb aquest sistema parlamentari de disciplina fèrria dels grups)

 

No és idoni el candidat, perquè és testaferro, com l'indicà irònicament Iceta que ell mateix havia reconegut, la qual cosa provoca la deslegitimació de la seva figura, però sobre tot, la del càrrec. És probable que ni una cosa ni l'altra agradi a un perfil propi com Torra, i hem de recordar que en el precedent que ha suposat Puigdemont respecte de Mas, ja aquell va "matar el pare", malgrat ser un perfil molt menys acusat. Una rebel·lió individual aquella força insòlita en aquest Parlament pillat entre el sucursalisme dels partits amb implantació a tota Espanya i els diputats que temen perdre la cadira, però que no podem descartar que també es produeixi en la presidència de Torra, si és que arriba.

 

No és idoni el candidat pel seu discurs. I la raó no és que sigui sols discurs per a una part de l'hemicicle, doncs no es tracta d'un candidat a la presidència de Catalunya, per molt que es vulgui vendre (i comprar) altra cosa. Pot fer (i fins i tot ha de fer) un discurs de part, que ha de disgustar als adversaris quasi de forma inversament proporcional al què agradi als seus. Però justament per això el candidat no és idoni: ell és el candidat a la presidència del govern de la Generalitat, és a dir, del poder executiu d'un conjunt d'institucions que suposen la nostra manera de ser Espanya; un autogovern amb institucions i perfil propis, sotmès, com tots, a regles de joc, i on la Presidència és, entre altres coses, la més alta representació de l'Estat en el territori de Catalunya. Des d'aquesta perspectiva la seva patrimonialització de la vida (com si en la resta regnés la mort) i la seva diatriba incendiària contra les institucions de l'Estat del què forma part són incompatibles amb el diàleg que reclama i amb la reconciliació que es necessita. Era factible fer esment als presos sense fer-ho com ho va fer; era possible parlar d'una justícia que és fal·lible, sense pensar que el poder judicial conspira en contra nostra (no han llegit, crec, la sentència que absol Santiago Espot, per posar un exemple entre centenars); hagués convingut fer la crítica del que no agrada o del que indigna sense mossegar la mà de la que es reclama el pa.

 

I finalment, encara que el candidat fos idoni, volent o no, li arribarà el moment en què es trobarà amb sentències que no podrà evitar considerar: els presos esdevindran definitius i, si aconsegueix enganyar la CUP amb el conte de fer un procés constituent (ell, que és candidat perquè la mesa no s'ha atrevit a proposar els prohibits), el temps de pura autonomia (que pot ser molta) en què governi es farà del tot inestable. I Puigdemont potser tindrà altres tardes de glòria sobre les esquenes de Torra. Tot i que no sabem exactament per a fer què, el que sí sabem és que això ens aboca a unes noves eleccions en un horitzó proper.

 

Perquè per molt que s'entesti el candidat i el seu apoderat i tot el grup (que no partit) que ha fet de Puigdemont el símbol de la resistència, aquest no és un combat entre iguals. Espanya i la part d'Espanya on ens trobem no són iguals, com no són iguals Baviera i l'Alemanya eterna o fins i tot Escòcia i el Regne Unit. El tot i la part no són iguals, i per això el diàleg entre elles no pot ser-ho, però estan fetes en certa manera de la mateixa pasta; perquè sé que en el tot i en la part viu gent que vol trobar el camí de retorn a l'entesa, i més encara que això, la reivindicació del paper fonamental que Catalunya ha de jugar en el futur d'Espanya.

 

El camí existeix, però no crec que sigui el candidat Torra el millor guia. Perquè necessita l'abstenció del grup parlamentari responsable del moment en què tot es va desendreçar definitivament. Sempre he pensat que el dia que Mas fou substituït per Puigdemont començà el nostre veritable malson. No parlo del principi dels principis, que tothom situa on millor li convé. Parlo del moment en què tot plegat va deixar de ser seriós (tot parlant de reformulació de la solidaritat, reconsideració del dibuix  general de les infraestructures, acceptació mútua de la diferència amb respecte –també mutu-) i va esdevenir una pantomima grotesca, on s'hi han aprestat a jugar els extrems cada cop més enfortits. Quan la investidura del President depèn d'un grup que aposta tot a la revolució col·lectiva, el candidat té un problema. I de retruc, nosaltres.

 
 

Comentaris