Ho reconec. He passat un cap de setmana enganxat a Twitter vivint alguns dels millors moments còmics d’això que en diuen les xarxes socials. Des de l’empat a 1.515 en aquella mítica assemblea de la CUP on havien de decidir si investir o no Artur Mas que no reia tant a costa de la política. I espero que em perdoneu el cinisme i les dosis d’humor negre (tant en un cas com a l’altre) però no podeu negar que més enllà de la transcendència històrica de tots dos moments és molt sa fer uns riures a costa dels nostres representants de tant en tant.
Ara sí, humor a banda, el que ha passat aquest cap de setmana al madrileny carrer Ferraz ha estat un autèntic esperpent. És normal i habitual que un partit tingui 2 o 3 ànimes. Cap organització és un bloc ideològic tancat i uniforme. Les escissions, corrents interns, punyalades i traïcions estan (lamentablement) a l’ordre del dia però el nivell de ridícul del PSOE es digne de pel·lícula d’Alfredo Landa. No seré jo qui em posi a jutjar qui té raó. Si és un cop d’estat, si Pedro Sánchez tenia legitimitat, si Susana Díaz ha jugat brut, si Felipe González és de dretes… m’és igual. El que trobo molt més interessant són els motius de fons que han portat al PSOE ha tirar-se els plats pel cap en públic. El Susanato (molt partidari d’aquest nom) té un motiu evident i un altre més subtil.
El primer és la investidura de Rajoy. Ja us deia abans que no em posaré a jutjar qui té raó però a mi em sembla més que raonable que un partit s’avingui a facilitar la investidura del seu etern rival. Estic segur que si has votat el PSOE l’últim que vols es que els seus diputats facin possible per acció o omissió un govern del PP. O sigui fins aquí trobo que el “no és no” de Sánchez té tot el sentit del món. El problema real és l’alternativa. El teòric govern alternatiu que s’imaginava Pedro Sánchez era més fantasia que la meitat de les pel·lícules que veurem aquesta setmana al Festival de Sitges. De veritat penseu que estava disposat a “permetre” un referèndum acordat i vinculant a Catalunya com ha demanat (per enèsima vegada) Carles Puigdemont? De veritat penseu que hi ha algú al PSOE que es cregui de veritat això de l’Espanya federal? Si amb prou feines s’ho creuen al PSC… El gran atzucac de Pedro Sánchez és que més enllà del “no és no” li mancava un projecte alternatiu de veritat. I si això li sumes el fet que a la majoria dels barons (sempre m’ha fet molta gràcia aquest nom) mai els ha semblat bé que manés Pedro Sénchez és normal que tard o d’hora es produís la revolta. El que ningú no esperava és que fos tant obertament sagnant i mediàticament surrealista.
Ara bé, sabeu què és el més surrealista de tot? Que Mariano Rajoy, sense fer absolutament res, té garantit un nou govern del PP. Si la investidura arriba ara (amb la investidura del “nou” PSOE) tot això que avançarà… Si hi ha terceres eleccions la patacada socialista després de l’espectacle d’aquest cap de setmana pot ser èpica. I tot plegat sobre el cadàver encara calent de Pedro Sánchez que ha tardat dos any i dues eleccions a ser llençat pels seus propis companys a la paperera de la història.
